Feia ni més ni menys que 25 anys que Emma Vilarasau i Lluís Pasqual no treballaven plegats, des del mític 'Roberto Zucco' de 1993. Però 'Medea' bé val un retrobament. Sobretot perquè, com ens confirma l'actriu, estem parlant de l'antiheroïna per antonomàsia. “Hi ha poques dones que se salven, a la tragèdia, després d'assassinar”, argumenta Vilarasau. Ella observa el personatge clàssic com una víctima que acaba sent un botxí. Sí, Eurípides era feminista.
Trobem pocs personatges com la filla d'Eetes en la història del teatre. Eurípides va reivindicar una posició que les dones, fa 2.500 anys, no tenien ni de lluny, tractades sempre d'objectes i mai com a subjectes, figures capaces de prendre decisions. Medea, per exemple, és molt diferent de Fedra, un altre personatge clàssic que Vilarasau ha interpretat (al Romea, durant la temporada 2014/15). “Fedra és víctima d'un desig incontrolable (l'amor cap al seu fill Hipòlit) i per això pateix i provoca una tragèdia; en canvi, Medea és víctima de les accions dels altres i troba una sortida”, afirma l'actriu. I rebla el clau: “Fedra no sap revoltar-se; Medea, sí”.
L'obra que podrem veure al Lliure, diu l'actriu, és “una 'Medea' molt essencial, concentrada”, que ha estat despullada pel mateix Pasqual i el gran dramaturg Alberto Conejero. També, ens avisa, serà una 'Medea' molt física. “És de les més exigents que he fet últimament”, diu. A la sala Fabià Puigserver, només hi seran ella, dos actors adults (Andreu Benito, Roger Coma) i dos nens. Un espai sencer per omplir amb el drama d'aquesta dona casada amb Jàson, traïda i, per venjança, assassina dels seus fills.
“Medea és un personatge molt complex, i pensava que no l'entendria, ja que mata els fills. Però és un personatge que té altura tràgica i no és només la dona que es baralla amb el marit. Comença sent una víctima, tractada injustament per tots, per acabar convertint-se en botxí”, explica Vilarasau, que no s'oblida del caire moral del personatge. “No pot no castigar una justícia i ha de venjar-se”, diu. Medea, alhora, no ho oblidem, “és l'estrangera, la que ve de fora, a qui tothom tem, perquè sap de bruixeria, però que ningú no respecta”.
Vilarasau connecta la peça amb el món d'avui amb la inestabilitat dels personatges. “No hi ha cap veritat fixada, tot és inestable, llevat dels déus”, indica.