Entrevista a Jan Fabre

L’últim cop que Jan Fabre va venir a Barcelona, el 2003, va conèixer Johan Cruyff, que va anar a veure l’exposició que la Fundació Miró va dedicar a l’artista d’Anvers. Com a torna, l’entrenador del Barça el va convidar a visitar el museu del club. Fabre recorda que li va etzibar: “Tenim més visitants que la majoria de museus d’art contemporani i la Fundació Miró junts”. El Grec 2018 ens porta 'Belgian rules', un tast de quatre hores que potser ens servirà de prèvia de cara al seu monumental 'Mount Olympus', que visitarà el Lliure el juny de l’any que ve.

Ens els últims anys ens hem hagut de conformar a veure només els teus solos, a Temporada Alta. Quina diferència creativa hi ha entre un solo com 'Preparatio mortis', per exemple, i 'Mount Olympus'?
Per mi, el solo és l’essència del teatre. Un 'tête à tête' entre jo i el meu intèrpret. En la creació d’una obra, cada alè, cada moviment, cada paraula és sacsejada i provada fins que és al seu lloc i és exacta. Perquè el solista, a l’escenari, ho és tot: ell o ella són el text, la llum, la veu, l’escenografia... M’agrada que els intèrprets m’inspirin, són els meus guerrers de la bellesa. Controlen la força de la vulnerabilitat i saben perfectament com guiar-la.

A 'Belgian rules', hi ha més amor o més odi cap al teu país?
Bèlgica és un país absurd, un país surrealista estil Monty Python. Volia crear un tribut que alhora és una lent d’augment: es mostra tota la bella lletjor i la lletja bellesa de Bèlgica. És una celebració i alhora un examen crític. Per exemple, parlem del que van fer els belgues al Congo, que ha estat un tabú durant molt de temps. Serà una trobada festiva, un xoc entre paraula i imatge, a través del meu llenguatge visual i teatral. És una declaració crítica d’amor al meu país.

Troubleyn/Jan Fabre from Troubleyn/Jan Fabre on Vimeo.

Què prioritzes quan crees un espectacle?
Quan tanco els ulls, veig com ha de ser la funció de principi a fi. Però, alhora, en el procés de treball no sé res. Soc un home cec, guiat pels meus intèrprets. Ells em porten al lloc correcte. Les meves trajectòries normalment s’allarguen en períodes de 10, 15 anys o, fins i tot, més. Troben una plataforma a les notes, dibuixos, garbuixos i esborranys, arxivats en una carpeta o en una caixa. I sovint es queden allà fins que hi ha una raó per treure’ls de nou. I durant molts anys, algunes d’aquestes idees s’aproparan les unes a les altres. Sempre he estat una mena d’artista de la ‘consiliència’. No un artista multimèdia o un artista híbrid.

A Bèlgica, el teatre és ara el que era l’art fa 50 anys?
El teatre va fer néixer Bèlgica i potser Bèlgica va fer néixer el teatre. La revolució belga va néixer durant la representació de l’òpera 'La muette de Portici'. Quan Bèlgica va esdevenir un país independent, una monarquia constitucional, el 1830, va ser unida pels grans poders europeus per raons econòmiques. Vivim en el Teatre de l’Acord. Encara avui som experts en els acords belgues. També el Carnaval, les nostres desfilades i festes, mostren aquestes ‘consiliències’ entre el teatre i el nostre país. Bèlgica és teatre, i el teatre podria ser Bèlgica.

I al segle XX, heu tingut Magritte, els germans Dardenne, Alain Platel, Amélie Nothomb, Tintín...
Bèlgica és un país petit, però ha produït un munt de grans artistes. La pintura a l’oli es va inventar a Bèlgica! Els artistes visuals belgues formen una línia dramatúrgica que travessa Belgian rules: comencem amb Van Eyck i els Primitius flamencs, via Pieter Brueghel anem a Rubens, James Ensor, Félicien Rops, Fernand Khnopff, Paul Delvaux i René Magritte.

Troubleyn/Jan Fabre from Troubleyn/Jan Fabre on Vimeo.

Per què n’hi ha tants?
Si Bèlgica és ple d’anarquistes i artistes és perquè mai no hem tingut cap poder econòmic o militar real. Aquesta relació individualista amb les normes és també un tema important a l’obra. A Bèlgica, no confiem en la llei, la norma, la paraula. Ens guia la imatge. Aquestes són les dificultats i les complexitats que han inspirat la literatura, la música i les arts visuals a Bèlgica, aquests problemes han fet de Bèlgica i les seves arts el que són avui: inherentment subversives i iròniques. Tenim una gran imaginació sense rumb.

Les teves obres són sobretot visuals. Quina importància hi tenen les arts plàstiques?
La idea dicta la forma. Jo soc un servent de la bellesa. M’assec de genollons per veure què em demana la feina. De vegades és millor fer un dibuix, i de vegades és millor escriure un text. Així que, en altres paraules, trio el millor mitjà per a la idea que tinc. El cos, tant humà com animal, i la transició entre tots dos, és el subjecte i l’objecte de la meva recerca en la meva obra. Quan faig un cop d’ull a la meva obra des de la distància, veig una papallona. El cos d’una papallona defensa l’art performàtic, l’ala esquerra defensa el teatre i l’escriptura, i l’ala dreta, les arts visuals.

Què penses quan algú t’acusa d’agitador?
La meva obra ha estat continuada i consistent al llarg dels anys. És un teatre radical, va directe a l’ànima. Les meves preguntes radicals mai no han estat la provocació que està de moda. La meva obra teatral també esta inspirada, relacionada, ancorada, en les més grans tradicions dels rituals primigenis, el teatre antic i les tragèdies. A l’edat mitjana, el Renaixement i el barroc. El meu teatre és el teatre del Pharmakon, un teatre que pot enverinar-te o curar-te. El meu teatre és una mena de ritual de purificació.

NO T'HO PERDIS: El futur del (nostre) teatre, segons Milo Rau