Hi ha res de més antiteatral que quatre paios asseguts davant d'una càmera explicant la seva vida? Hi ha res de més fascinant que escoltar quatre històries reals en boca dels seus protagonistes? La segona pregunta anul·la la primera, perquè aquest 'The civil wars' de Milo Rau passarà a la història com un dels grans muntatges del festival Grec. I això que va ser només això: 130 minuts amb quatre actors (Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucault i Johan Leysen) parlant dels seus pares, d'ells mateixos, dels seus somnis, dels seus desastres, de les seves pors. Tan senzill. Tan difícil.
El director suís Milo Rau creu que d’aquí a 200 anys algú es preguntarà com era viure a Europa el 2015 i ell, home intel·ligent, ambiciós, agosarat, ha decidit donar-hi resposta a través d’una trilogia, el primer episodi del qual és The civil wars. I ho fa, diu, de manera conservadora, minimalista, amb quatre actors de diferents generacions en escena que expliquen la seva vida. Un acte col·lectiu que va més enllà de les històries personals de Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucault i Johan Leysen, ja que, sobretot, parlaran dels seus pares.
Pares que han mort, pares que s’han tornat bojos, pares que s’han arruïnat, pares que han abandonat els fills... Per a Rau, la figura del pare, la seva defunció, és una metàfora per explicar la fi d’Europa, almenys així com hem entès el continent i els seus valors en els últims 500 anys. “El pare vol dir tradició, el significat de com ha de ser la vida”, assegura el director, de qui fa dos anys ja vam veure al festival Grec la impactant 'Hate radio'.
El director connecta la mort d’aquest pare autoritari, essencial, amb la molt nietzschiana mort de déu. “És una qüestió de creences”, confirma. Per això, els quatre intèrprets, a banda de parlar d’ells mateixos, faran fragments de 'L’hort dels cirerers', de Txékhov, potser l’obra de l’últim segle que millor explica el final d’una època, el pas de l’era dels privilegis a l’era del treball com a tòtem.
Rau va engegar aquest projecte amb la idea de reconstruir la vida d’un gihadista belga el pare del qual el va anar a rescatar a Síria –la idea no ha desaparegut del muntatge: la trobarem al principi–. A partir d’aquí va començar a treballar amb els actors, a Brussel·les i Anvers, fins que van emergir les seves experiències personals. “No vaig triar els actors per les seves històries, sinó que volia que parlessin de l’extremisme, veure com es parlen a ells mateixos, fins que em vaig adonar de la mirada opressiva que tenien sobre la seva persona”, indica. No va ser fàcil aconseguir que els actors perdessin la por a ser personatges amb els seus noms i cognoms.
La gihad va passar a un segon terme relatiu, ja que Rau entén el concepte alcorànic no com a lluita, sinó com a “redempció”. I el que fan els seus actors en escena no és res més que redimir-se. O psicoanalitzar-se per entendre millor d’on venim, on som.“El teatre és experiència, és una manera d’entendre el món”, afirma Rau. D’aquí que, en el fons, sigui partidari de recuperar la tragèdia, allò que va suposar, fa 2.500 anys, el naixement del teatre. Per ell, la manera de fer-ho és acudir a la realitat. A finals d’any, estrenarà a Munic 'The dark ages', en la qual estudia el període que va de la caiguda del Tercer Reich al setge de Sarajevo (1945-1995). I el 2016, a Berlín veuran 'Empire', un viatge a l’Àfrica de les ONG i a la moral occidental.
