Entrevista a Ramon Madaula

Vaig fer 50 anys, bàsicament... Ara en tinc 54 ja. Havia fet molts intents, tenia moltes obres començades, però que no me les havia pres seriosament i les havia deixades al calaix. Tot ve de la necessitat, de ser un cul inquiet, de buscar textos per fer, per produir, per dirigir, per interpretar... Aquesta cosa de no esperar a que et telefonin. I és tan difícil de trobar textos per fer! O surten molts personatges i són difícils de produir. O els ha passat el temps malament... I em vaig dir: per què no acabes alguna cosa de les començades? Vaig fer ‘Coses nostres’ a la Sala Atrium. Va ser una manera de posar-me a prova. Jo no sóc escriptor. No sé escriure ni un conte.

Però això de transmetre les coses que et couen, que et neguitegen, amb diàlegs, és deformació professional, d’haver llegit tant teatre, gaudeixo molt fent-ho. M’agrada molt. Em vaig atrevir a estrenar ‘Coses nostres’ I aleshores em van trucar pel torneig de dramatúrgia de Temporada Alta, i vaig arribar a la final!

La gent es queda amb la comèdia. Ingènuament, pensava que tenia més mala llet que la que té.

Dius que Catalunya ha de passar de la paranoia sistemàtica al deliri controlat.
Semblarà que no, però aquesta obra és autobiogràfica. He fet un paral·lelisme entre l’experiència d’un actor i la d’un polític que arriba a ser president de la Generalitat. No puc escriure de res que no conegui. Sí que puc parlar de mi. La pregunta és: per què un actor vol sortir a l’escenari i que el mirin 1.500 persones, quan és la cosa més incòmoda del món? Ho trasllado i pregunto: per què una persona vol ser president del seu país i ser el centre d’atenció constant? Què ens passa dins de nosaltres per arribar a exposar-nos d’aquesta manera? D’aquesta reflexió en surt ‘L’electe’. No parla de la Catalunya d’avui ni del procés. Esclar que hi surt alguna cosa.

La meva teoria és que tenim mancances emocionals i d’aquí ve tot. Necessitem el reconeixement, l’aprovació social. Si no, ningú no es fot dalt d’un escenari. O ningú no es fa president.

Un president, el teu, que de petit li deien Quimet el Barrilet...
A mi, de petit, em deien una altra cosa. Aquests adjectius que de petit et poden destruir la vida. I d’aquests adjectius pot passar que una persona acabi sent president.

No. Però sí que tinc tics fisiològics. Els actors, sobretot abans de l’estrena, tenim coses molt estranyes: se t’asseca la boca, fem flemes, has d’anar al lavabo moltes vegades, et suen les mans, sents que no podràs fer-ho. Somatitzem molt la por. I a aquest senyor li passa això.

Has fet de Calígula. El teu president en té trets, no?
Els aires de grandesa, però molt d’estar per casa. Pensa que és un fill de xarcuters d’un poble al costat de Mollet del Vallès. Aires de grandesa a la catalana, molt des del seny, la prudència... Una persona que vol ser president ha de tenir deliris de grandesa

El meu president és un polític a qui li agraden els xamfrans, és a dir, que no es defineix gaire. He intentat fer un polític transversal, ni molt de dretes ni molt d’esquerres, que són els que guanyen les eleccions. La por que té és que el deixin d’estimar, cosa que ja li va passar quan era alcalde. I el psiquiatra li diu que per a què no el deixin d’estimar, el que ha de fer és no fer res. Ha de continuar donant esperança, creant el miratge. Si vol arreglar les coses, n’arreglarà una i n’espatllarà quatre... Els presidents, quan menys coses fan, més es perpetuen en el poder.

Es fa molt poc teatre que parli d’ara i aquí. Jo tinc ganes d’anar al teatre de sentir a parlar de Viladecans, de Mollet, de Gràcia i del 2017, d’ara.

Se n’escriu poc o se’n veu poc?
Hi ha un excés d’arqueologia. El motiu, per mi, és perquè en el teatre clàssic, el director pot fer més la seva lectura. En el teatre contemporani, el director pot fer-ho menys. Com que els teatres públics estan al servei dels directors, per això es trien més clàssics. Aquí, el director és l’amo del teatre, més que els autors i els actors... Parlar d’ara no vol dir fer teatre anecdòtic. S’ha de tocar allà on pica. Jo sóc partidari de fer teatre per entretenir, ja que hem de vigilar que la gent no s’avorreixi.

Sembla que el teatre contemporani està reservar a l’avantguarda.
Crec que els dramaturgs ens comprometem poc, pequen una mica massa d’anecdòtics. I quan volem toquen la ferida, ens posem transcendentals.

Sóc molt fan de la Reza ['Art', 'Un déu salvatge'...]. Ho té tot. Té mala llet i a la vegada t’ho passes molt bé veient les seves obres. I normalment es fan amb molta menys mala llet que la que tenen. Vaig sopar amb ella un dia i es queixava que les seves obres sovint queden en comedietes. És un dels meus referents.

Posar-te a escriure ha estat una manera de tornar a començar?
Sempre he anhelat l’autosficiència. L’actor és l’ésser menys autosuficient del món. Depèn d’un director que el truqui, d’un productor que el contracti, d’un autor que li escrigui un paper. Diuen que som artistes i no ho som, som intèrprets. L’autor no és gens creador. Jo, rebel, vaig llegir ‘L’horticultor autosuficente’... Vaig començar amb el teatre infantil i ens ho fèiem tot nosaltres. I sempre he enyorat allò, tota la vida. Vaig mamar molt les companyies de creació, Joglars, Dagoll Dagom, la Fura dels Baus... Vaig viure tota aquella apoteosi. Als 50 anys, vaig dir: sempre he estat donant pals de cec, produint... I d’aquí ve la cosa d’escriure, no perquè tingui vocació d’escriptor.

M’agrada, això, picar pedra. És per on he de passar. I estic molt agraït que m’obrin les portes. Aquest circuit, moltes vegades, és molt més agraït, normal i senzill. Jo tinc una petita productora, amb la qual cosa puc produir-me les obres, com la que faré al Maldà.

Els productors grans diuen que fan falta espectacles grans.
Sí. Hi ha una crisi de continguts per a aquests teatres grans. Tothom va desesperat. Veus teatre americà i veus que parlen d’ells. I aquí, per què no podem parlar de nosaltres? No podem fer clàssics amb calçador... Si hi ha tants directors que tenen tantes ganes de parlar de coses d’ara i agafen clàssics, que es posin a escriure. Es fan coses molt boniques, però hi ha un cert abús.