Entrevista a Stefano Massini

“Sóc italià, però no he escrit mai una obra sobre Itàlia”. Això ens ho diu Stefano Massini, el dramaturg italià que podrem descobrir feliçment al Lliure de Gràcia aquest setembre gràcies a dues grans obres que Lluís Pasqual ha convertit en monòlegs, interpretats per Rosa Maria Sardà (Crecenunsoldéu, del 22 de setembre a l’11 d’octubre) i Míriam Iscla (Dona no reeducable, del 23 de setembre al 3 d’octubre). Massini segueix: “Al món on vivim, on a través d’Internet pots comunicar-te amb algú que és a l’altra banda del planeta, em sembla ridícul voler salvaguardar les arrels del nostre país, quan realment som tots ciutadans del món”. Ell parla de la història del món, de la narrativa, dels efectes que tenen sobre tothom el cas Lehman Brothers, la crisi a Grècia, la caiguda del iuan a la Xina...

Dona no reeducable, per exemple, parla de Txetxènia a través de 20 quadres, amb la periodista russa assassinada Anna Politkovskaia com a protagonista. La guerra, el trauma, els morts serveixen a Massini per mostrar que “hi ha zones d’ombra en aquest món on passen coses terribles”, i alhora reflexionar sobre la llibertat de premsa i la relació Orient-Occident. I a Crecenunsoldéu se’n va a la franja de Gaza per explicar “la història de la construcció de la por, com es conviu amb la por”. “Tots aquests esdeveniments ens semblen llunyans, però són veïns nostres, el que passa allà també passa a casa nostra”, afegeix.

Només l’escriptura
El que fa molt interessant l’obra de Massini és, sobretot, com diu les coses. Aquest dramaturg de 39 anys s’endinsa en la trama a través d’una poètica colpidora. I escriu teatre com si fos un poeta que dissecciona una tragèdia. Per ell, l’important, ens diu, és la manera com s’escriuen les obres. Parla de la diferència que hi ha entre la ficció i el documental al cinema, com la narrativa cinematogràfica ha trencat barreres, per acabar afirmant, radical, sincer, que “existeix l’escriptura, no les històries”. Assegura que cada director que agafa una peça seva la porta a escena de manera diferent, des dels monòlegs a repartiments amb deu actors. Per això proclama la llibertat del teatre als quatre vents. “Hem superat la dramatúrgia per tornar a la dramatúrgia”, dispara. Com?, preguntem. “Sense pensar en els personatges, amb la paraula directa al cos”. Touché.

Massini és dels que creuen en la funció social del teatre. Diu que sempre ha estat així, des de l’època grega, quan els ciutadans omplien les primeres platees per veure una representació del món polític i social de l’època. “Encara ara anem al teatre a conèixer alguna cosa de la realitat on vivim”, diu. Una experiència única, afegim, quan parlem de la seva obra.