Qui coi és Alberto Conejero?

Lorca va ser el protagonista absent de 'La piedra oscura', l’obra que ens va fer descobrir el talent immens d’Alberto Conejero com a dramaturg, però, ens avisa, no el busqueu a 'Todas las noches de un día', la peça que, amb Carmelo Gómez i Ana Torrent, aterra al Teatre Goya. Sí, hi ha flors, però no té res a veure amb Doña Rosita. Més aviat, confessa, amb 'L’hort dels cirerers' txekhovià i aquella “pervivència del que és inútil”. De fet, es tracta d’un diàleg entre el jardiner Samuel i la Sílvia, on les flors hi tenen un protagonisme destacat. I Rodoreda?, li demanem. “Després d’escriure-la vaig llegir 'Viatges i flors', i crec que tots dos bevem de 'La intel·ligència de les flors', de Maeterlinck”, assegura Conejero.

El dramaturg de Jaén, amb un peu a Girona i usuari d’un més que notable català, ens explica la història d’un jardiner jove i la propietària de la casa on treballa. En principi, això havia de ser un monòleg protagonitzat per la Sílvia, però la topada amb un jardiner murcià a Londres, a qui va atacar amb desenes de preguntes –com, per exemple, “has sentit mai plorar un jardí?”–, el va ‘obligar’ a introduir-hi el Samuel, “algú amb una ferida social que viu en comunió amb les plantes, les quals alhora el connecten amb el món del seu pare”. I ella? Doncs és una dona que fuig i que troba aixopluc en la casa del seu tiet solter, on hi ha en Samuel. Ella, afegeix el dramaturg, “no és una dona contemporània”, sinó més aviat dels 70. “El jardí és un espai misteriós: els homes i les dones que hi treballen, que el cuiden, són sempre éssers excepcionals que tenen una relació diferent amb el temps”, diu Conejero.

'Todas las noches de un día' manté el lirisme marca de la casa, cosa que no ha de ser cap problema per als actors. “Han d’oblidar-se de la materialitat de les paraules, han de dir el text sense literatura, ja que el que demana és sang, saliva, carn i teatre”, remata l’autor. Ell en destaca el seu caràcter “tèrbol” perquè s’hi parla d’abusos, de suïcidis...

Conejero renega del realisme, ja que intenta no conformar-se amb els límits que imposa. “Hi va haver un temps en què vam patir un excés de paraula, però ara cal ser precisos i vigilar la gràcia i el perill de les paraules”, diu. Per això, més enllà de Lorca, reivindica l’escriptura contemporània d’un Pablo Gisbert (El Conde de Torrefiel), Angélica Liddell i Wajdi Mouawad.