14 preguntes a Sergi López

L'actor vilanoví, encara que sembli mentida, després de portar catorze anys amb el one-man-show 'Non solum', de guanyar tota mena de premis al cinema (Lleó d'Or a Venècia, Cèsar francès...) i estar nominat a molts més (Goya, Gaudí...), mai no havia fet teatre de text fins ara, fins a aquest 'El chico de la última fila' que estrena a la Sala Beckett. I això que quan va marxar a París, a primers de la dècada de 1990, aspirava només a fer de pallasso...

Fa uns anys, arran del '30/40 Livingstone', em digueres que a l'hora de fer teatre, preferies fer creació que text. Què t'ha fet canviar d'opinió?
El primer és que el director és l'Andrés Lima, de qui m'agrada el seu punt de vista, que arrisca, que va lluny. Després, el text de Juan Mayorga. I per últim, la Sala Beckett. I la casualitat, ja que l'obra queia en unes dates que m'anava bé.

És la primera vegada que memoritzes un text!
Fa una mica de vergonya, però no ho havia fet mai! Bé, quan feia Els Pastorets a Vilanova, però allà teníem un apuntador!

El personatge de Germán, t'escau?
És un autèntic apassionat per la literatura, cosa que compartim. I és un bon professor, un paio que entén que fer art has d'aprofundir, has d'anar a zones perilloses. No es tracta només d'estètica, sinó que la forma en si mateixa ja és fons. La idea de molestar, de fer coses perilloses, coses que no agradin a tothom, un autèntic escriptor ha de buscar zones fosques, el que molesta.

No és una mica irresponsable?
En té un punt, però en el bon sentit. I ho acabarà pagant. L'obra demostra que la ficció, la creació, és una arma que s'ha d'utilitzar.

"L'obra ens diu que no només has d'estar boig en un sentit clínic, sinó també militant. T'has de posar en jardins"

I tu, ets un actor irresponsable?
Una mica... L'obra ens diu que no només has d'estar boig en un sentit clínic, sinó també militant. T'has de posar en jardins.

Ets inconformista?
Això no és només mèrit meu. He tingut la sort que, en el cine, m'he topat amb directors que m'han portat cap a zones estranyes, perilloses: François Ozon, Stephen Frears, Marc Recha, Frédérique Fonteyne, Dominique Moll, Terry Gilliam... Cada cop m'agraden més les coses que no responen a una etiqueta determinada, les coses antisistema, antimercat. El meu personatge li diu al noi: has de trobar un final, un final que reconforti o que deixi el públic ferit... Com deia el Guillermo del Toro, si vas a buscar els contes clàssics, veus que són terribles, de monstres que es mengen nens, de nens en una gàbia que els couen a foc lent...

Parles de risc i m'has fet pensar en 'Una relació pornogràfica'. T'has posat bastant al límit...
M'he trobat amb això. Fa uns dies vaig ser en un festival a Sèrbia, en un poble que s'ha muntat Emir Kusturica, on em van donar un premi per a les futures pel·lícules. Van passar un muntatge amb les pel·lis que he fet i ho vaig veure, això de posar-se al límit.

Per què t'ha passat això?
Crec que hi ha una cosa meva inconscient i ser a França un personatge amb accent, que fa que carregui un misteri, que no saps d'on surt. Els germans Larrieu m'ho deien: quan estem escrivint i hi ha un personatge que ens surt massa rar, pensem en tu.

"Quan vaig anar a París, el meu somni era: t'imagines que em puc guanyar la vida fent de pallasso? I mira, quan el Kusturica em va donar el premi, em va dir que tindria un paper a la seva propera pel·li. Això sí que és un premi! La vida encara em va sorprenent."

Si mires enrere, quan vas anar a estudiar a l'escola LeCoq a París, pensaves que un dia series aquí?
No, què va, ni aquí ni a Sagrera [fem l'entrevista al Versalles de Sant Andreu]. Al·lucino 'pepinos'. Ara jo m'ho acabo creient. Però durant molt de temps pensava que era un farsant, que un dia vindria algú i em diria va, home, para, que això és per als actors de veritat. Quan vaig anar a París, el meu somni era: t'imagines que em puc guanyar la vida fent de pallasso? I mira, quan el Kusturica em va donar el premi, em va dir que tindria un paper a la seva propera pel·li. Això sí que és un premi! La vida encara em va sorprenent.

Veus nous camins a explorar amb el teatre de text?
No sé. El cinema em treu molt temps. El teatre de creació demana molts mesos.

Quantes ofertes de teatre has rebutjat?
Moltes. Quan vaig fer 'Non solum' van començar a arribar. De França, de Madrid, d'aquí... Però jo no puc marxar mig any a París! Jo ho faria tot, però m'és impossible.

L'aliança teatral amb el Jorge Picó ja s'ha acabat?
Ell ha anat a viure a València, on té més oportunitats. Però continuem en contacte. I tenim una cosa entre mans.

Et consideres un actor europeu, ara que treballes a tot arreu?
Ara he obert el mercat italià amb 'Lazzaro feliz' i em truquen d'allà. M'encanta la idea de treballar en francès, anglès, italià, tot i que no en parlo bé cap. Amb els anys, domino el francès, encara que el parlo amb accent de Vilanova. Em sento molt privilegiat... Una pel·li, al final, és com fer circ. Té un punt romàntic, no sé si dir decadent.

Al final, has acabat sent un artista de circ!
Sí, sí, s'assembla molt. El cine té una cosa d'itinerant. Vas a un lloc, a un altre, vas al bar...

NO T'HO PERDIS: Les 50 millors pel·lis catalanes de la història