Autor: Jean Racine. Traducció: Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel. Amb: Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Xavier Ripoll, Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez.
A Racine se'l celebra per saber conjugar el rigor formal de la seva poesia teatral –ascética en tots els sentits– amb la grandesa de la tragèdia. Les passions constretes per una exquisida cotilla d'alexandrins. Una festa per a filòlegs i amants de la llengua francesa. Mos gormand que hauria adquirit tot el seu sentit amb una lectura del text original amb intèrprets instruïts en les subtils modulacions dels versos. Paladejar la bellesa de la cadència, l'economia de les paraules, l'honestedat de les emocions. En la traducció de Sergi Belbel de 'Fedra' s'intueix tot l'esforç per preservar aquests valors per transmetre només això: esforç.
Un cop portats els versos a l'escenari no es percep cap relació natural entre l'actor i la rítmica a la francesa. La vulgarització ens sotja per ferir la credibilitat dels augustos personatges de la tradició grega. Història tràgica d'un incest desitjat i culpós que hauria de brillar amb l'aura acumulada d'Eurípides, Sèneca, Virgili, Ovidi i Corneille, fins a eclosionar en Racine.
I tot el que tenim a la platja rocosa del Romea és un artifici escènic que sembla una reivindicació del teatre com a ciència arqueològica. Només Mercè Sampietro sembla desfer-se –per haver entès les instruccions del director o per instint de supervivència– del trist fat escènic que comparteixen els seus eximis companys (Emma Vilarasau, Lluís Soler, Xavier Ripoll, Queralt Cassasayas, Jordi Banacolocha). En la seva Enona -sibilina confident– es concentra la poca veritat que guarda i transmet aquesta 'Fedra' de gestos i veus impostades, de metàfores visuals superades, sortits d'un bagul dels records.
Un cop portats els versos a l'escenari no es percep cap relació natural entre l'actor i la rítmica a la francesa. La vulgarització ens sotja per ferir la credibilitat dels augustos personatges de la tradició grega. Història tràgica d'un incest desitjat i culpós que hauria de brillar amb l'aura acumulada d'Eurípides, Sèneca, Virgili, Ovidi i Corneille, fins a eclosionar en Racine.
I tot el que tenim a la platja rocosa del Romea és un artifici escènic que sembla una reivindicació del teatre com a ciència arqueològica. Només Mercè Sampietro sembla desfer-se –per haver entès les instruccions del director o per instint de supervivència– del trist fat escènic que comparteixen els seus eximis companys (Emma Vilarasau, Lluís Soler, Xavier Ripoll, Queralt Cassasayas, Jordi Banacolocha). En la seva Enona -sibilina confident– es concentra la poca veritat que guarda i transmet aquesta 'Fedra' de gestos i veus impostades, de metàfores visuals superades, sortits d'un bagul dels records.