Autor: Àngel Guimerà. Direcció: Pau Miró. Amb: Lluís Homar.
No és gens habitual que un actor, o actriu, participi al llarg de la seva vida en quatre produccions de la mateixa obra. I per això s’entén la relació tan especial que Lluís Homar té amb el 'Terra baixa' d’Àngel Guimerà, de la que acaba d’estrenar al Teatre Borràs una versió de 'one man show' en la qual llueix les seves indubtables aptituds per al teatre. El mateix Homar va recordar el dia de l'estrena, després dels forts aplaudiments, aquesta relació que va començar quan era un adolescent amb 16 anys en el teatre d’aficionats a Horta i va seguir amb les propostes que Josep Montanyès i Fabià Puigserver van dirigir el 1975 i 1990.
Homar, convençut de l’interès d’aquesta història d’amor amb elements simbòlics de la societat rural de l’època, ha decidit explicar-la ara com si fos un trobador que arriba a la plaça del poble. Un trobador aixoplugat sota una bona versió, de Pau Miró i Lluís Homar, que ha dirigit el primer amb molta subtilesa en una funció que centra el relat en quatre personatges. La Nuri, probablement enamorada de Manelic, és qui introdueix l’obra i al llarg de poc més d’una hora, l’actor es reencarna amb la desgraciada Marta, el brutal Sebastià i l’ingenu però també passional Manelic.
És una posada en escena íntima, sense grans expressions emocionals. Un drama explicat a cau d’orella que treballa en un espai escènic (Lluc Castells) que contrasta la fredor i vulgaritat de la terra baixa i el calor i profunditat de la terra alta i amb un eficaç espai sonor del qual brolla la veu de Sílvia Pérez Cruz en una cançó escrita per a l’obra. El narrador, que tot just fa servir un vestit de núvia o una samarra d’ovella per vestir cadascun dels personatges, és mou entre els monòlegs i els diàlegs amb un personatge absent que fan caminar la trama.
Homar entra com Homar a l’escenari. Ho fa amb un posat còmplice, afable, una impostura que li va molt bé a Manelic i a la Nuri i que no altera sinó en moments puntuals per acreditar la maldat de Sebastià. És un magnífic joc de petita gestualitat i d’expressions facials, de mirades, de silencis, molt ben servides per Homar. I no obstant, tot plegat ens deixa famolencs. Volem dir que aquesta mirada sobre el drama de Guimerà no aporta res a la lectura del clàssic, més enllà d’un exercici d’alta interpretació en una posada en escena que renuncia als llamps i trons dels sentiments i a la carnalitat que hi ha a l’obra.