Filumena Marturano

De nom Filumena Marturano, és encarnada per una Clara Segura pletòrica que demostra, un cop més, que sap ser mestressa i senyora de la tragicomèdia, l’actriu totterreny capaç de fer-nos riure i emocionar-nos alhora, gairebé en un nanosegon, que sap ocupar l’escena amb la mirada i arrossegar-nos cap al seu personatge com si fóssim veïns d’escala i ens la topéssim, dia sí, dia també, a la botiga de la cantonada.
Oriol Broggi necessitava aquesta obra com un got d’aigua un migdia tòrrid d’agost. Necessitava l’entremaliat Eduardo de Filippo i aquesta dona que fingeix morir-se perquè el seu home, en Domenico, un calavera granadet que la va tenir d’amistançada una colla d’anys, faci el pas i s’hi casi. Però ell, un esplèndid Enrico Ianniello, descobreix l’ensarronada i es disposa a posar-hi fi. A Broggi li calia tornar al teatre popular napolità, a l’alegria de viure que desprenen els personatges de De Filippo, al verb mordaç, fàcil i distès.
De Filippo permet tantes lectures com directors hi ha al món. És com Shakespeare i Txékhov. Com els més grans, és enemic de les mitges tintes. I Broggi ens el serveix gairebé sense filtres, sense retòrica suplementària. Deixa que els actors se’l facin seu i que brillin els secundaris. Sense Marissa Josa i Eduard Muntada la comèdia perdria consistència... En acabar, només podem pensar: gràcies per haver existit, Eduardo. ■