Text: Manuel Vázquez Montalbán a partir d’una idea de Dagoll Dagom. Lletres addicionals: Joan Lluís Bozzo. Música: Albert Guinovart. Amb: Beth Rodergas, Lluís Canet, Jorge Velasco, Bealia Guerra. Frank Capdet, Gracia Fernández, Joan Vázquez.
Si Dagoll Dagom va poder inspirar-se en la nostàlgia de 'Follies' per al 'Flor de Nit' original, Víctor Álvaro ha pogut trobar en Bob Fosse el referent per a la seva adaptació. ¿'Cabaret'? Això destil·la el cartell. El teló translúcid evoca una altra "fossiana": 'Chicago' a la versió en concert que es va estrenar a Broadway el 1996. Després arriben els moviments marcats per Bealia Guerra i l'homenatge és indefugible.
Minimalisme que no sembla del tot una opció estètica. Entre l’estudiada il·luminació de Quico Gutiérrez –en el seu treball recau tota la sofisticació del muntatge–, s’entreveuen senyals d’un voler i no poder. L’esforç no ajuda a definir la proposta dramàtica. Si només tens set intèrprets i un pianista a l’escenari és millor apostar per l’austeritat sense titubejos, sobretot si disposes d’una llum, una coreografia i una partitura que omplen amb la seva qualitat el buit. I hi ha empremta d’autor: la ironia –amb el llenguatge estereotipat del cinema mut– que s’afegeix al drama.
A més tens una companyia entregada, amb Frank Capdet (Gran Thonet) erigit en mestre de cerimònies de l'espectacle. Les noies són estupendes. Beth Rodergas supera tots els reptes que planteja el paper de Rosa –com el tema 'Flor de nit'–, encara que no ha desenvolupat encara l'àngel escènic que exhibeixen Bealia Guerra (Remei / Coloma) i, especialment, Gràcia Fernández (Mimí). Els nois compleixen, amb bons moments musicals del Paquitu de Joan Vázquez. Tots han assimilat l'actitud a l'estil Fosse: estar desmaiat, despreocupadament eròtic, que fa d'aquest esperat revival un encert.
Minimalisme que no sembla del tot una opció estètica. Entre l’estudiada il·luminació de Quico Gutiérrez –en el seu treball recau tota la sofisticació del muntatge–, s’entreveuen senyals d’un voler i no poder. L’esforç no ajuda a definir la proposta dramàtica. Si només tens set intèrprets i un pianista a l’escenari és millor apostar per l’austeritat sense titubejos, sobretot si disposes d’una llum, una coreografia i una partitura que omplen amb la seva qualitat el buit. I hi ha empremta d’autor: la ironia –amb el llenguatge estereotipat del cinema mut– que s’afegeix al drama.
A més tens una companyia entregada, amb Frank Capdet (Gran Thonet) erigit en mestre de cerimònies de l'espectacle. Les noies són estupendes. Beth Rodergas supera tots els reptes que planteja el paper de Rosa –com el tema 'Flor de nit'–, encara que no ha desenvolupat encara l'àngel escènic que exhibeixen Bealia Guerra (Remei / Coloma) i, especialment, Gràcia Fernández (Mimí). Els nois compleixen, amb bons moments musicals del Paquitu de Joan Vázquez. Tots han assimilat l'actitud a l'estil Fosse: estar desmaiat, despreocupadament eròtic, que fa d'aquest esperat revival un encert.