Autora: Mary Shelley. Adaptació: Guillem Morales. Direcció: Carme Portaceli. Amb: Joel Joan, Àngel Llàcer, Lluís Marco, Albert Triola.
El muntatge s'anuncia com a 'Frankenstein' de Guillem Morales, basat en la novel·la de Mary Shelley. Però costa de creure que sobre la taula de treball de l'adaptador, al costat del relat, escrit fa 200 anys en un estiu pertorbat per la cendra d'un llunyà volcà, no reposés també la versió que Nick Dear va escriure per a la producció londinenca de 2011. Aquest precedent està en la matriu dramàtica per a aquesta versió ara estrenada al TNC, com a mínim per estalviar-se el treball d'expurgar tot el recorregut biogràfic de Víctor Frankenstein i centrar-se en el viatge interior dels dos personatges centrals. Fins i tot existeix per millorar-lo.
Les diferències més notables són un més gran equilibri entre els protagonistes -Morales reforça el vincle umbilical entre el doctor i la seva criatura-; la introducció de cert sentit de la fatalitat, i un filtre freudià -allò de "matar el pare" - que s'estén tant en la relació entre el científic i el seu monstre, el científic i el seu pare, i la criatura i aquest símil de pare adoptiu que encarna el personatge del vell cec (gran treball de Lluís Marco).
Sobre l'escenari aquesta lectura que reforça la perspectiva de la tragèdia d'un ésser llançat al món sense "el pecat original" -o amb un altre-, es desenvolupa precisament sense la intensitat i profunditat que demana la tragèdia. Tampoc en unes interpretacions que semblen pertànyer a un teatre que semblava superat en concepte i estil actoral. S'imposa la lleugeresa de la faula trossejada en breus escenes, ocasionalment -no se sap si intencionadament o no- segrestada per l'humor. Res de la foscor que demana una història que neix en una competició entre acèrrims romàntics, res a l'altura d'un dels grans mites de la nostra cultura.