Gente Bien: El Musical

Abans d'estrenar 'Campanades de boda', Jordi Milán, director històric de La Cubana, insinuava que aquest potser seria l'últim gran espectacle de la companyia. Però es va presentar de nou l'èxit i... Ara arriba 'Gente bien', un sainet de Santiago Rusiñol, i entre les cubanades –dinamita per a l'ortodòxia d'una opereta amb siluetes de Poiret– es cola un nostàlgic aire d'autohomenatge i comiat . No només es passegen per l'escenari els fantasmes d'anteriors muntatges, sinó que abans de l'apoteosi revistera es cola una emotiva escena amb Milán, Comes i Plans que d'alguna manera convida al brindis final.

Breu recés de sinceritat. 'Gente bien' és una bullanga típica de La Cubana que recupera l'esperit de 'Cómeme el coco negro' i el truc de descobrir les vulgars interioritats entre artistes. Llavors una troupe de varietés de segona, ara una companyia muntant espectacles fins a la vienesa. Però l'ànima cubanera és irreductible i encara que intentin semblar que s'han begut una ampolla de Loewe & Lerner, els millors gags són pare i mare de la seva genètica gamberra-costumista.

Potser la funció requereixi d'una mica més de rodatge per no subratllar la sensació que l'obra es mou divorciada entre dues dimensions. Tampoc ajuda a l'èxit total que amb cada canvi d'època es dilueixin les idees. Tot el que es podria dir i diuen amb gràcia el 1917 es repeteix el 1950 i és un ressò mínim el 1980.