A 'Oncle Vània', Txékhov ens presenta un xoc descarnat entre els que viuen capcots fent possibles les il·lusions dels altres i els posseïdors de la terra, entre els que surten cada dia de casa per treballar i els que s'hi queden a pensar. David Mamet, a 'Glengarry Glen Ross' va fer una operació semblant, més urbana, més occidental, tot situant el conflicte en una agència immobiliària on, seguint les noves maneres d'impuls neoliberal, els seus treballadors s'enfronten al repte d'haver de vendre el màxim possible: el guanyador rebrà un BMW, els dos últims de la llista seran acomiadats.
Rigola ha agafat aquest Mamet magnífic dels anys 80 com si fes Txékhov, com si tornés a dirigir aquell meravellós 'Vania' de 2017-2018, on tenia cinc actors que, sense gairebé bellugar-se, desplegaven un drama existencial de primera magnitud entre els guanyadors i els perdedors de sempre. Al final de la funció, l'únic que volies era abraçar Luis Bermejo i Irene Escolar. Aquí hi ha poca metafísica (no hi ha un personatge com Àstrov, el metge amant dels arbres), però molta contemporaneïtat.
"S'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza"
Se'n diuen de gruixudes: s'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza. En un combat dialèctic de primera magnitud que els intèrprets assumeixen com si fossin ells mateixos, i no cap personatge, els que estiguessin exhibint el gran mapa de la maldat quotidiana. Perquè 'Glengarry Glen Ross' ens mostra això: què estem disposats a fer per guanyar un maleït cotxe i perquè no ens despatxin d'una feina fastigosa.
Té molts moments que fan aturar el temps, el Mamet de Rigola. Però ens podríem quedar amb el relat de Francesc Garrido quan torna a l'oficina després de vendre “sis unitats” d'una tacada. Hi ha rebombori, perquè la nit anterior han entrat a robar. Ell, aliè a tot, intenta narrar la seva gesta. Porta una mala ratxa i està eufòric. La seva cap, Miranda Gas, se'l mira per sobre de l'espatlla, mentre el seu antic deixeble, Pep Ambròs, l'observa amb un posat de falsa admiració. Garrido no es deixa ni un detall. Està feliç. Però és un perdedor i Mamet s'hi acarnissarà.
"De vegades, una mirada pot ferir més que l'insult més groller"
Tots els actors i les actrius d'aquest muntatge tenen el seu moment de glòria, sovint entomant els atacs furibunds dels altres, com Gas, que ni Mike Tyson tombaria. A un cantó o l'altre del ring, es fan miques. No els cal cridar gaire. De vegades, una mirada pot ferir més que l'insult més groller. I en aquest teatre es veu tot, i tot compta.
Rigola, que ja va dirigir el mateix Mamet fa vint anys al Lliure amb tota la parafernàlia d'aleshores, ha retrobat el camí contemporani d'aquell 'Vania', tot treient-se de sobre quilos de nostàlgia. Els venedors sèniors, a 'Glengarry Glen Ross', no es cansen de dir que abans tot era millor. No sé si s'ho acaben de creure.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
