Gola

Oriol Pla és un pallasso que pot empassar-s'ho tot. Pot menjar-se una síndria d'una queixalada o buidar una màquina de vending en cinc minuts, totes les porqueries del món, gola avall. També pot parlar rus, àrab i èuscar, ballar contemporani, ser clown i august, mim, acròbata, cantar i inventar-se el conte d'una nena vagabunda que engalipa l'emperador.

A 'Travy', fa uns anys, ens va demostrar que venia d'una família especial i que podia aixecar un espectacle amb ells i per a ells, tot exprimint l'increïble potencial artístic on s'havia educat. A 'Gola', amb Pau Matas com a partenaire a la guitarra, gairebé mut, s'exposa tot sol amb l'únic artifici del seu cos.

No sabríem ben bé com explicar de què va aquest espectacle. D'entrada, apareix en escena a poc a poc vestit amb frac circense. Va molt maquillat i imposta la veu. A la seva esquerra, una única màquina de vending. El primer que fa és demanar perdó als pares. I, acte seguit, s'excusa davant de tots els professionals de qui manllevarà l'art i l'ofici. Ell sap fer tot el que ells fan sense haver-ho estudiat. És així. Més tard, s'interessarà per l'únic artefacte que hi ha a l'escenari i voldrà un dònut. I, ai las, que l'envàs s'encalla i no baixa.

A partir d'aquí, tot és exhibició. Riurem i, al final, no voldrem que Pla marxi. Voldrem que l'espectacle no s'acabi, perquè ens agradaria descobrir que és el que no sap fer o no ja no pot fer, esgotat. Perquè el públic també és insadollable, sempre vol més, vol en excés, i ell no deixa de ser un ésser humà que es planta en un teatre per demostrar el seu art. I, encara que els seus límits són escassos, en té.

Tot és exhibició. Riurem i, al final, no voldrem que Pla marxi

Al final, 'Gola' és un estudi sobre el narcisisme del creador i els forts lligams de necessitat que manté amb el públic. Tota l'estona, Pla li demana què vol, què ha de fer, perquè rigui. I ell és capaç de qualsevol cosa perquè la gent continuï mirant-lo, per arrencar un aplaudiment, el seu favor. Els espectadors acaben hipnotitzats pel seu gest, la seva versatilitat, això de fer-ho tot amb no res, amb una cadira, una taula i molta imaginació. Gràcies, Oriol.