De Frédéric Sonntag (traducció de Carles Batlle). Dir: Toni Casares. Amb: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras, Sandra Monclús.
És ben cert que en els temps que vivim diferenciar la realitat de la ficció, allò que es produeix d’una manera natural i lògica del que està planificat per obscurs poders és gairebé impossible. Mentides governamentals, espionatge, invasió de països... triïn el que vulguin. La manera de fer de Lenin està més present que mai perquè fins i tots les revolucions poden estar planificades. L’autor francès Frédéric Sonntag (Nancy, 1978) ha construït a George Kaplan, que també podria titular-se El gran engany, un interessant i punyent retrat del món en una ficció comediogràfica que té molts contactes amb la realitat i que ens porta a dubtar sobre què sabem realment del que passa.
El desenvolupament dels mitjans tecnològics i l’atreviment d’uns quants homes honrats ha fet que és descobrissin enganys orquestrats per estats, abans i ara. El cas de l’exagent de la CIA Snowden és paradigmàtic i dóna un aire d’actualitat, si es que en necessitava, a aquesta obra de contingut polític però que no predica cap tesi i que teatralment resulta divertida gràcies a les excel·lents interpretacions de tot el repartiment i una precisa i virtuosa direcció de Toni Casares.
Qui és Kaplan? Sí, és Cary Grant, a qui el confonen amb l’espia inventat pels serveis secrets a Perseguit per la mort d’Alfred Hitchcock. També. Però pot ser un arma de destrucció. Un mite. Sonntag aixeca una broma molt seriosa en tres actes. Comença per la confusió que vivim a través d’un relat sobre el significat de les paraules i els processos al voltant d’un grup d’acció que és vol reproduir com un virus. Segueix, qüestionant la història oficial, ficció-realitat, amb uns guionistes de cine. Imaginen històries de pel·lícules bèl·liques, d’espionatge amb Kaplan pel mig... I acaba amb la revelació, ficció o realitat, sobre els que decideixen què passa, què ha de passar, què volen que passi al món, el rovell de l’ou d’un poder inabastable que pot fer el qui li roti.
L’autor analitza el quadre geoestratègic en el qual ens diuen que vivim sense pretensió pedagògica. És un retrat cru, expressat amb gràcia, ritme. Un toc d’atenció. Un senzill espai escènic. Bones i adequades les projeccions, l’espai sonor i la feina dels actors, de Sara Espígul, Sandra Monclús, Borja Espinosa, Francesc Ferrer i Jordi Figueres. Un teatre compromès, sense dogmatisme per a qui vulgui ser conscient de com ens poden enganyar. Què collons. De com ens enganyen!