Autoria i direcció: Mariano Pensotti. Interpretació: Santiago Gobernori, Mauricio Minetti, Andrea Nussembaum, Agustín Rittano i Julieta Vallina.
Què és el fracàs, sinó la frustració de no ser qui voldries ser? No es tracta de no aconseguir alguna banalitat contemporània, sinó una cosa més ontològica. En sortir de veure 'Cuando vuelva a casa voy a ser otro', penso en Albert Camus, que la tuberculosi li va barrar el pas del futbol, en Glenn Gould, que va deixar el piano perquè no suportava l'exposició, en una amiga que no la van deixar estudiar medicina perquè era noia. Mariano Pensotti, a més, ho fa tot des de la perspectiva d'un país, l'Argentina, que manté un debat viu sobre la identitat, des d'una generació, la seva, nascuda a mitjans dels 70, plena de casos de robatori de nadons, desapareguts, suplantacions, tortures amb electricitat, muntanyes de morts... És com si la infantesa de tota aquella gent no hagués existit, com si hagués estat una faula macabra, una il·lusió esperpèntica.
Manuel (Javier Lorenzo), Damián (Santiago Gobernori) i Natalia (Andrea Nussembaum) són tres personatges entre els 30 i els 45 anys que no són el que voldrien ser. Alfredo (Mauricio Minetti), jubilat, té records, va tenir uns ideals. Els joves, en canvi, no; no saben ni d'on vénen. I tot comença, precisament, quan el vell recupera una bossa que va enterrar als 70 quan era militant de l'esquerra revolucionària. A dins, hi troba una cinta amb unes cançons que no reconeix. Serà el disparador de les tres històries dels joves, que s'entrellaçaran i es posaran cara a cara. No cal que em desfaci en elogis cap als intèrprets, tots ells ficats en uns papers ràpids, en una acció que avança a la velocitat de la llum.
Podríem dir que la posada en escena de Pensotti és queca, fins i tot cutre. Però no crec que res sigui a l'atzar. Hi ha una voluntat de cutrejar, de ser explícit, de recuperar aquell temps robat.