Autora: Abi Morgan. Directora: Carme Portaceli. Traducció: Neus Bonilla Benages i Carme Camacho Pérez. Intèrprets: Míriam Iscla, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Laura Aubert.
Quan Míriam Iscla exigeix altiva l'última foto d'esplendor abans de la seva caiguda l'espectador és assaltat per una altra imatge: el cadàver d'Elena Ceausescu. Igual que la dèspota romanesa, la dona d'un dictador no identificat observa i escolta des de les altures presumptament inaccessibles del seu palau presidencial com s'acosta la revolució. Una dona assetjada que es fa acompanyar per una amiga de l'ànima (Lluïsa Castell), una fotògrafa de guerra amb galons (Gabriela Flores) i una intèrpret que té el sospitós accent dels oprimits del Nord (Laura Aubert). Aquesta és la situació que planteja 'Esplendor', la comèdia dramàtica deconstruïda com un prisma de la britànica Abi Morgan.
Un text que funciona com una espiral: cada vegada que torna a un fragment conegut la història es modifica amb una nova dada, un matís, un sentiment que emergeix. Un pautat croquis de revelacions que atraparia des de l'inici el públic si mostrés un ritme més ferm cap al seu objectiu, més 'staccato' i tens. En la posada en escena de Carme Portaceli aquest exercici d'anar voltant la platea fins a aïllar-lo en l'horror no està del tot aconseguit, deixant que un aire de temps estancat s'estengui per la sala. És evident que quan el drama ha arribat a l'avenc de la veritat el muntatge aconsegueix finalment tot el seu propòsit crític.
Tampoc ajuda que l'interès dels quatre personatges no estigui equilibrat per part de l'autora. Encara que cadascuna de les dones té una bona història que compartir, és la relació entre la dona del dictador i la seva 'lleial' amiga la que posseeix més capes que desvelar. Un endinsar-se i enfangar-se en una amistat corrompuda meravellosament ben aprofitada per Iscla i Castell.
Un text que funciona com una espiral: cada vegada que torna a un fragment conegut la història es modifica amb una nova dada, un matís, un sentiment que emergeix. Un pautat croquis de revelacions que atraparia des de l'inici el públic si mostrés un ritme més ferm cap al seu objectiu, més 'staccato' i tens. En la posada en escena de Carme Portaceli aquest exercici d'anar voltant la platea fins a aïllar-lo en l'horror no està del tot aconseguit, deixant que un aire de temps estancat s'estengui per la sala. És evident que quan el drama ha arribat a l'avenc de la veritat el muntatge aconsegueix finalment tot el seu propòsit crític.
Tampoc ajuda que l'interès dels quatre personatges no estigui equilibrat per part de l'autora. Encara que cadascuna de les dones té una bona història que compartir, és la relació entre la dona del dictador i la seva 'lleial' amiga la que posseeix més capes que desvelar. Un endinsar-se i enfangar-se en una amistat corrompuda meravellosament ben aprofitada per Iscla i Castell.