Text: Albert Mestres, Magda Puyo, Ramon Simó i Anna Teixidor, entre d’altres. Interpretació:Pep Ambròs, Pepo Blasco, Judit Farrés, Blanca García-Lladó, Jordi Oriol i Kathy Sey.
Parlar de la violència des d'una estació de tren amb una companyia d'actors molt versàtil: gran idea. Posar el públic a dins de l'espectacle: molt bé! Fer-ho sense una història lineal, sinó a través d'un 'collage': cap problema. Aleshores, què passa amb l'espectacle que han parit Ramon Simó i Magda Puyo? Doncs, que tot està agafat una mica pels pèls, ja que ni em convencen les històries, per molt reals que siguin, ni la transgressió promesa fa que em brillin els ulls (sobretot si abans has vist l'Afasians de Los Corderos i Za!)
Posaré dos exemples. Just al principi, un presumpte nazi carrega contra les nostres ments benpensants, tot assegurant que, en el fons, som com ell. Però diria que fa servir un llenguatge massa elevat perquè em pugui arribar a creure el personatge. I tampoc no em provoca que tingui ganes d'aixecar-me per donar-li la seva medicina... Un altre exemple: l'escena del terrorista dins l'avió. No entenc la xerrameca i l'obsessió amb les nous del coll trencades. Un últim exemple: què tenen a veure els animals de Txernòbil amb tot el que ens han explicat? I els venedors de roses? Podria seguir, però us explicaria el xou sencer.
L'espectacle funciona quan els actors s'aturen i parlen, quan guanya la dialèctica al moviment sense solta ni volta. Em fa l'efecte que a aquest espectacle li falta una mica de rodatge a la sala d'assaig, de retallar i aprofundir, de clarificar. És una gran idea que no s'ha materialitzat.