Autor: Arthur Miller. Traducció: Eduardo Mendoza. Director: Andrés Lima. Amb: Lluís Homar, Borja Espinosa, Nora Navas, Nausicaa Bonnín, Albert Prat, Carles Martínez, Míriam Alemany, Carme Sansa, Miquel Gelabert, Anna Moliner, Marta Closas, Joana Vilapuig, Núria González i Yolanda Sey.
Després de veure 'Les bruixes de Salem' al Teatre Grec, tinc tres certeses: un bon text no és sinònim de bon teatre; quan parlem d'interpretació i presència escènica, aquí i ara encara hi ha jerarquies; al teatre Grec és molt difícil fer teatre convencional. Tot això ve a tomb davant la irregularitat del muntatge d'Andrés Lima sobre l'obra d'Arthur Miller. Perquè fins que se celebra el judici, clímax de la peça, amb un Lluís Homar prodigiós, la seva proposta no s'enlaira. Fins aleshores, vam veure un vol ras, amb certes puntes com l'escena íntima entre John Proctor (Borja Espinosa) i la seva esposa Elizabeth (Nora Navas), molt d'histrionisme i actors que són més bons que el que van demostrar.
Miller va escriure 'Les bruixes de Salem' com a resposta a la caça de bruixes. Va trobar en uns fets reals ocorreguts a finals del segle XVII a la localitat puritana de Massachusetts una metàfora del que estava passant als Estats Units, amb la persecució fanàtica de tots aquells que no fossin netament de dretes transposada en un poble on tothom esdevé sospitós d'adorar el diable. I no direm que el pas del temps hagi fet malbé la peça, ja que això queda en mans del director. És ell el responsable de què ens arribi. I Lima obeeix l'artefacte escènic de Miller amb exactitud tot introduint explicacions contextuals que fan que entenguem el context, alhora que ens serveix la inauguració de Grec més conservadora dels últims temps.
El problema apareix quan ens adonem que estem davant d'una mena de teatre de grans dimensions (morals, escènics, exigent, coral...) que no estem gaire acostumats a veure a casa nostra, cosa que afecta la versemblança del conjunt. Els actors no troben el to. Només la bruixeta Abigail (Nausicaa Bonnin) s'ajusta al paper de noia que farà el que sigui per aconseguir John Proctor, el 'quid' de la peça. A les primeres de canvi, intuïm que s'amaga rere una màscara, que no és el que sembla. La resta navega en l'espai. Fins que Homar es fica dins el paper del jutge John Hathorne i surt a escena a tallar el bacallà. El dia de l'estrena, segur, immens, va fer callar fins i tot el públic que reia. Homar concentra totes les mirades i escombra tot el que té per davant. Només Navas, continguda en el paper de l'esposa rígida que ha estat traïda i li costa perdonar, està a la seva altura. Com dèiem, encara hi ha jerarquies.