El que ens ha presentat Katie Mitchell al festival Grec, aquesta versió d''Orfeu i Eurídice' escrita per Elfriede Jelinek convertida en pel·lícula que es roda en directe, no, no ho havíem vist mai. Aquesta coreografia perfecta de tècnics i actors damunt un escenari que es belluguen com un rellotge suís per oferir-nos un film, una pel·lícula de debò, sense cap pla mal posat, sense cap defecte, no ho havíem vist mai. Havíem vist l'ús del vídeo com a element totalitzador, en la brasilera Christiane Jatahy, per exemple. O en Robert Lepage. Però no deixaven de ser integracions. El que fa Mitchell va una passa molt més enllà. Perquè el que estem veient és, ras i curt, cinema. Cinema d'alta qualitat. I també teatre. O una nova modalitat d'art: el cinema en viu.
La pel·lícula/peça ens explica com Eurídice davalla cap l'infern després de patir una picadura de serp en el concert del seu nòvio, que és un cantant d'èxit. Ell, Orfeu, baixa a buscar-la. Però ella no està segura de voler tornar amb ell, de voler continuar sent la seva esclava, el seu objecte. En un moment de dubte, quan Orfeu ja l'està traient de l'avern, diu: “No vull més prats, vull una cova”. És un acte d'empoderament, marca de la casa de Jelinek. Eurídice, que és escriptora i vol posar fil a l'agulla a la seva obra, prefereix la foscor, l'infern, a la subjugació. Brillant.
Els primers cinc minuts de funció anem perduts, ja que ara mirem la pantalla, ara mirem l'escena, on no entenem res. Però un cop assumit que el que passa damunt l'escenari no importa, que hem de mirar la pel·lícula, tot canvia. La baixada a l'infern són ascensors, túnels i un Tirèsies cec de posat mefistotèlic. Mitchell, la seva pel·lícula, ens deixa sense alè, ens emociona, ens colpeix. És això teatre? Tant és. És un espectacle al·lucinant.
Autoria: Elfriede Jelinek Direcció: Katie Mitchell Interpretació: Jule Böwe, Cathlen Gawlich, Renato Schuch, Maik Solbach.