Has matat algú en una guerra? Has sostingut mai el cos d'un home mort? Aquestes són dues de les preguntes que els excombatents de les Malvines ens fan en l'apoteòsic final de 'Campo minado'. Canten i toquen un rock agressiu, la música que sonava a Londres aquella primavera-estiu de 1982 en què l'Argentina i el Regne Unit van enfrontar-se cos a cos per la sobirania d'un arxipèlag de l'Atlàntic Sud. Són sis homes, tres argentins i tres anglesos, que només poden comunicar-se entre ells a través de la música. Van ser rivals. Es van poder volar el cap. Però per sort no ho van fer, perquè, gràcies a Lola Arias, gairebé 40 anys després d'aquell conflicte bèl·lic, han pogut explicar-nos de primera mà qui eren aleshores i qui són avui dia.
Arias ens proposa una peça de teatre documental molt ben construïda, una història en episodis cronològics on els soldats-intèrprets fan d'ells mateixos. Són els que són. I van fer el que van fer. No se n'amaguen. Ens planteja dos mons: el del militar britànic de carrera, que s'allista per diferents motius; i el del soldat de lleva argentí que, empès per l'últim acte suïcida d'una dictadura terrible i agònica, es veu abocat a envair les Malvines. Arias deixa que els militars exposin les seves fòbies, el seu fanatisme anterior i ens fa adonar que el temps fa que les ferides cicatritzin, però no les esborra. No couen, però hi són.
De manera explícita, no hi ha cap tesi a 'Campo minado', llevat dels efectes desastrosos que tenen la guerra en les persones, siguin del bàndol que siguin. Implícitament, però, veiem que hi ha estats dissenyats per enviar la seva població a morir i estats que no en saben. I la conclusió que els enemics són construccions artificials, propagades pel poder, ja que cara a cara, les persones que són a banda i banda de la trinxera, segurament compartirien una cervesa o, en el millor dels casos, muntarien una banda de rock.
Autora i direcció: Lola Arias. Interpretació: Lou Armour, David Jackson, Gabriel Sagastume, Ruben Otero, Sukrim Rai, Marcelo Vallejo.