Coll estirat, immòbil, quieta damunt un escenari de fons blanc que s'encén i s'esllangueix, que vibra i que crida, Isabelle Huppert és una Maria Stuart que repassa la seva vida hores abans de ser executada, de la cort de França a la cort d'Escòcia. Ella que ha estat la més bella de les reines, que va tenir un fill del qual la van apartar, que ha imposat la seva llei a sang i foc, es reivindica com a dona. La maten perquè és una dona, diu. “Jo soc la tempesta”, afirma. “Jo menyspreo la mort”, afegeix. Per sobre de tot és Isabelle Huppert, una actriu que en mans de Bob Wilson ens ofereix un recital interpretatiu que ens manté hipnotitzats durant una hora i mitja, ulls clavats en les expressions de la seva cara, en el moviment lent del seu cos, en uns ulls que mostren desesperació, bogeria, però també feblesa.
Maria Stuart parla i parla i parla, sovint a la velocitat del llamp, sense que la música composada per Ludovico Einaudi aconsegueixi tapar-la en un combat que sembla desigual: la veu contra una orquestra simfònica. Però Huppert aconsegueix subvertir-la amb el seu lament ple d'inflexions. Només la sentim a ella. Només volem sentir-la a ella. I quan la música perd, es retira, passa a un segon pla. Aleshores, Wilson li planteja un segon combat amb l'espai, molt gran per a una sola actriu, tot i que ella l'omple de nou amb la veu. Una veu que travessa segles, fronteres i oceans.
El muntatge del director nord-americà està centrat en l'actriu, en fer-la desplegar tot el seu art per donar vida a un personatge carismàtic, tant per a la història del teatre com a per a la història d'Europa. Una dona que va manar i a qui van treure del mig. Huppert recita el seu testament. Nosaltres marxem a casa amb la sensació d'haver vist una obra única, bella i colpidora. I, sobretot, l'assumpció que no hi ha cap actriu millor que Huppert.
Concepció, direcció, escenografia i disseny de la il·luminació: Robert Wilson. Interpretació: Isabelle Huppert. Composició musical: Ludovico Einaudi. Text: Darryl Pinckney.