Qualsevol director, quan aixeca una obra, pretén aconseguir el que fa Taylor Mac a 'A 24-decade history of popular music (Abridged)': que els espectadors visquin una experiència, que facin el que no han fet mai abans, que vegin el que no han vist mai abans, que sentin el que no han sentit mai abans des d'una platea. No és fàcil. Gens. I Taylor Mac només té un parell de coses al seu abast: una banda increïble i el seu talent. No li cal res més per a què sortim del teatre contents d'haver-hi estat, amb ganes d'explicar-ho a tothom, conscients que recordarem el seu xou tota la vida.
Judy fa un espectacle polític amb totes les de la llei. Entre 'Amazing Grace' i 'People have the power', ens parla de Donald Trump i de VOX, del referèndum i d'homofòbia, de les lluites compartides. Ens descobreix, per exemple, qui era Marsha P. Johnson, una dona transgènere que va participar en els aldarulls de Stonewell (1969). Perquè el seu objectiu és oferir un punt de vista diferent sobre la història dels EUA, on el moviment LGTBI no sigui invisible. Per això, quan ens demana que ens abracem i ballem ben aferrats, en silenci, amb persones del mateix sexe, està desafiant tots aquells que, com el cantant Ted Nugent, demana que construïm tanques. Un gran moment de catarsi de la funció.
Taylor Mac és divertit, sincer, profund. No és només un drag queen que canta molt bé i té carisma. L'espectacle, en ell mateix, és molt senzill. Però això no vol dir que no sigui excepcional. Ens quedem amb les ganes de veure el xou sencer, de 24 hores.
Concepció: Taylor Mac. Direcció musical i arranjaments: Matt Ray.