Autor: William Shakespeare. Versió i direcció: Pau Carrió. Amb: Eduard Farelo, Cristina Genebat, Pol López, Xicu Masó, Marc Rius, Maria Rodríguez, Pau Vinyals.
Cantar amb una Ofèlia embogida? Picar de mans amb un Hamlet eufòric després de certificar el crim del seu oncle? Certament que a això ens convida Pau Carrió en la seva –molt respectuosa– lectura sobre una de les obres que millor desvela els racons foscos de l’ànima humana i conté sentències devastadores sobre els comportaments humans. El director trenca diverses vegades la quarta paret, ja sigui per fer-nos corresponsables d’una tragèdia que mostra evidents ressonàncies en la nostra societat, o per endolcir les tres hores de durada de la funció.
Una mirada contemporània en el fons i la forma, sense referències d’actualitat, que humanitza els personatges tot despullant-los de qualsevol solemnitat en una proposta escènica amb curioses notes d’humor, com l'amanerada parella de Rosencrantz i Guildernstern, i que concentra l’obra en la inacció d’un Hamlet molt proper en la seva impotència per esbrinar la veritat i actuar en conseqüència. La direcció resol amb habilitat i senzillesa les difícils escenes del fantasma o la matança final, però en la recerca de la naturalitat sacrifica bona part de la poesia.
En un espai escènic neutre de gran utilitat i presència (Sebastià Brosa i Carrió), Pol López expressa amb inusitada transparència l’angoixa (tan actual!) d’una situació que el supera i que evidentment el transcendeix i afecta tota una comunitat. Un Hamlet que pateix, plora, riu, s’excita i fingeix com qualsevol de nosaltres i amb la gran virtut de parlar-nos a cadascun de nosaltres. Superb en el primer monòleg, però sobretot en el tan conegut 'ser o no ser'.
Xicu Masó fa una creació de Poloni, un paper tradicionalment poc agraït i que transforma en càlid i entranyable i que dobla amb un deliciós enterramorts. Perfecta Maria Rodríguez amb una Ofèlia fràgil i sentimental i Pau Vinyals com un Horaci que traspua la força de l’amistat incondicional amb Hamlet.