S'estrenen la setmana que ve i jan han esgotat les entrades, una cosa molt poques vegades vista en aquesta ciutat. Què tenen el 'Hamlet' de Pau Carrió i el 'Don Joan' de Selvas que han fet que Barcelona sembli Berlín o Londres? Per què han aixecat tanta expectació? Intentem esbrinar tot això i algunes coses més.
Les incògnites envoltaven el Hamlet de la Rambla. Qui era? Quan havia començat el seu èxit? Ningú no ho sabia dir, però en quatre dies havia rebentat el mercat. Les altres estàtues es queixaven que feia servir la veu –la veu!– per atreure la clientela. Hi havia entre els artistes un pacte no escrit de convivència, com si en Pitarra, des del seu pedestal, vetllés per l’harmonia de la tropa. Es toleraven els gestos, s’encoratjava la imaginació, però sempre des del silenci més radical.
Ells mateixos en tenien la culpa per haver-lo subestimat. Al principi, en veure’l arribar vestit i maquillat, s’havien creuat mirades de retret, rialles sufocades. A qui pretenia enganyar amb aquell vestuari arnat, amb una capa i un barret que semblaven trets d’un Tenorio de centre parroquial? Llavors el Hamlet de la Rambla ni tan sols es va enfilar a una cadira. Va deixar a terra una capsa per a les propines i, a peu pla, amb la calavera a la mà esquerra, va adoptar una postura pensativa. Al cap de vint minuts, la primera moneda va posar en marxa el fenomen:
–Ser o no ser –va dir, ni massa ràpid ni massa lent, ni massa fort ni massa fluix–, aquest és el dilema: ¿és més noble sofrir calladament les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Morir, dormir, res més...
Acabat el monòleg famós, va emmudir amb un gest afligit, en suspens fins que una nova moneda el posés en marxa. Al principi només s’hi aturaven els turistes despistats, però un dia va el va veure un crític teatral i en va glossar l’art hipnòtic en un article. Aleshores, correm-hi tots. Els barcelonins van tornar a baixar a la Rambla, ni que fos deu minuts, i els turistes el van convertir en una atracció. Sortia a les guies, als blogs. Un director de Berlín li va proposar de treballar junts, però ell va rebutjar-ho perquè “no veia clar el projecte”. Un inspector d’Hisenda se li va acostar per avisar-lo que aquell dineral que feia cada dia s’havia de declarar.
De mica en mica, en un intent de recuperar públic, les altres estàtues van recórrer a Shakespeare per imitar-lo. Van veure un Enric V, un Ricard III, una Julieta moribunda, però ni de bon tros tenien l’encant del Hamlet de la Rambla.
Mentrestant, amb l’èxit van arribar els rumors. Com que l’origen de l’actor era impenetrable, corrien llegendes sobre el seu Yorick. De qui era aquella calavera que aguantava amb tant d’estil? Uns deien que era d’un polític especialment faceciós (i buscaven semblances omplint de carn imaginària aquells pòmuls). D’altres asseguraven que era un vell actor que, en les últimes voluntats, havia deixat el seu crani a la professió, precisament amb la intenció de fer un Hamlet eternament.
Aquesta mena de deliris augmentaven la seva fama, però en canvi no l’afectaven a l’hora d’actuar magistralment. Va renovar-se el vestuari, això sí, i va reduir els horaris, cosa que encara va fer créixer més l’expectació. Se li formaven uns redols! En aquells moments, quan veia les cares de tota aquella gent pendent d’ell, el Hamlet de la Rambla era feliç. Per dins, només ell sabia el seu secret, el seu punt feble com a actor: incapaç de memoritzar més de 40 línies, s’hauria extraviat fora dels confins d’aquell ser o no ser.
