Infàmia

 

Després de l’èxit de 'Desclassificats' i 'Barcelona', Pere Riera es podia haver endinsat en alguna altra faula política o fer-nos esbrinar alguna cosa més de les germanes Nuria i Elena, però ha preferit mirar al seu voltant i dins el seu món, el del teatre. Les obres que parlen del teatre no semblen destinades al gran públic. No és el cas d’'Infàmia'. Una obra amb un títol que no sabem ben bé a què correspon, però amb un contingut molt teatral. L’autor ha sabut mantenir un poderós equilibri entre la història, mínima, i l’expressió dels sentiments dels protagonistes.

 

'Infàmia' parla de la fragilitat dels actors i de les actrius, de l’exigència i de les il·lusions que són l’origen sempre de que algú vulgui dedicar la seva vida a explicar històries amb el seu cos i la veu.

 

Eva (Emma Vilarasau), una gran actriu retirada dels escenaris per motius personals inconfessos, dóna classes a un parell de joves intèrprets. Sara (Anna Moliner) es presenta a un càsting i assaja amb Aleix (Francesc Ferrer) una escena de Hamlet i Ofèlia. La presència de Toni (Jordi Boixaderas), que vol que Eva torni als escenaris amb ell, alterarà les sessions.

 

L’obra no seria la mateixa sense les quatre magnifiques interpretacions. Vilarasau ens fa oblidar la Fedra, en un paper prenyat d’amargor i solitud. L’adorable fragilitat de Moliner es correspon tant amb l’Ofèlia que assaja com a la de qualsevol jove actriu. Ferrer treballa amb una veritat sorprenent. Boixaderas ratifica un cop més que no hi ha paper del qual no tregui el màxim. Reflecteix perfectament la inconsistència de l’èxit i la duresa de la professió. Gran funció.