[image]
[title]Joan Carreras és un actor contemporani. I això vol dir que és en els textos d'ara i en la revisió dels clàssics amb totes les conseqüències on es troba més còmode, on aquesta força, aquesta valentia, aquesta gosadia que ha demostrat damunt dels escenaris es fa palesa. Sap que hi ha gent que prefereix les túniques a les pistoles, però ell és partidari de la revisió. "Si volem que el teatre sigui present en la societat, has de renovar la manera de fer teatre", addueix. Si del que es tracta és d'anar fins a l'extrem, benvingut sigui. Si del que es tracta és de donar veu a un dels grans escriptors dels últims temps, costi el que costi, sigui com sigui, millor. Per això quan el veiem dins la pell de Pepe el Tira, el protagonista d''El policía de las ratas', de Roberto Bolaño, no podem fer res més que alegrar-nos.
Quan parla del'autor xilè, a Carreras se li il·lumen aquests ulls tan grans que té. Fa sis anys va ser un dels protagonistes de la posada en escena que Àlex Rigola va fer de l'obra magna bolañiana, '2666'. Allà va ser un estudiós, un pinxo, un poli i, sobretot, Benno von Archimboldi. Ara és simplement un detectiu que busca la veritat per les clavegueres. "Veritats que fan mal", remarca. Perquè un dels llocs a on arriba Bolaño en aquest conte és a la descripció de l'estupidesa del mal, la insensatesa de l'assassinat, com "la societat és capaç d'aniquilar la pròpia societat".
Ser una rata, fer de rata, no ha estat un problema per a Carreras: Pepe el Tira és un rosegador que es belluga per túnels, aigua estancada, pudor i depredadors. Viu sol i busca recer en qualsevol cau. Descobreix una mort estranya, no habitual, i intenta arribar fins al fons. Carreras ens diu que el conte és una paràbola sobre la recerca de la veritat, alhora que fa una reflexió brutal sobre l'art: "L'excepcionalitat comporta ser exclòs, vist amb por, com un destorb". I al món de Bolaño, i al nostre de cada dia, l'artista és una amenaça.
'El policía de las ratas' és una obra breu, intensa, d'una hora escassa de durada, i obliga els intèrprets, Carreras i Andreu Benito, a ficar-se de ple en el personatge. La veritat és gairebé inabastable, però sí assolible. "La frontera entre el personatge i qui ets tu és molt prima", diu Carreras. A més amb un text narratiu entre les mans, no pot fingir. "És com estirar dues cordes alhora, la de la implicació i la de la concentració", aclareix.
Record de '2666'
Tornar a Bolaño, encara que sigui durant 50 minuts, significa moltes coses per a Carreras. Amb el '2666' el van descobrir teatralment, per la seva capacitat, diu l'actor, de construir personatges, explicar històries, involucrar els personatges teatralment. Caràcters "plens de vida, amb coses a dir". I donar cos a unes paraules que tenen tant d'abast, tanta volada, és un repte dolç per a qualsevol intèrpret contemporani, que busca històries que l'afectin, que facin que el seu cap de boig dels videojocs, de pare principiant, amic dels seus amics i fan de les troupes, s'acceleri.
Entre alguns dels mèrits de Carreras podem comptar el d'haver fet més de 20 obres amb Àlex Rigola. N'ha perdut el compte. Són, esclar, amics i ell fins i tot és el padrí d'una de les filles del director. I està plenament en el procés de despullament de Rigola, de contricció emotiva, de revisió contemporània i radical d'obres cabdals de la nostra tradició cultural. "Està buscant la veritat, despullar-se al màxim perquè només quedi la història", explica l'actor. I ell, també, assegura que en aquests anys d'ofici s'ha anat "desposseïnt d'artificis".
Voldria arribar al cap del camí sense crosses, ni tics, "per trobar veritats que estiguin a dins". És, assegura, el seu projecte professional de vida. No se li ha passat mai pel cap agafar la batuta, i diu sentir-se agraït perquè Rigola li ha permès treballar "personatges molt grans", de Von Archimboldi a Macbeth. Amb ell va fer el clic amb el James Lingk de 'Glengarry Glen Ross', amb el Jan de 'Rock'n'roll', amb el Brick de 'Gata sobre teulada de zinc calenta'. T'ha perjudicat ser un Rigola 'boy'?, li preguntem. "M'ha beneficiat. Si no el veiés tan apassionat, no m'interessaria", respon. Això no vol dir que treballi en exclusiva per a Rigola, i reconeix que li agradaria posar-se a les ordres de Ramon Simó, Julio Manrique i, per què no, Romeo Castellucci, de qui es va enamorar l'agost passat a la Biennal de Teatre de Venècia, perquè és un geni normal.
Heartbreak Hotel
Amb Rigola i Benito, tanmateix, acaba de fundar una companyia a la qual li augurem molt de futur: Heartbreak Hotel. 'El policía de las ratas' és el seu primer projecte i ens ensumem que en sentirem a parlar. Rigola torna a tenir entrada a Europa i no li falten projectes, ni feina. La primavera que ve, per exemple, dirigirà el '2666' a la Schaubühne de Berlín, la catedral del teatre centreeuropeu. Carreras no dubta a l'hora de respondre que li encantaria tornar a la novel·la de Bolaño, tot i que, confessa, "el meu alemany no és prou fluid". Això no obstant, no hi ha cap personatge de la història del teatre -dels que no ha interpretat- que cobegi intensament. Voldria fer un Pinter o un Txékhov, autors que Rigola, per cert, no ha assetjat encara.
El que a ell li agrada, tanmateix, és treballar en grup. Ser secundari en una companyia abans d'aparèixer als cartells com a reclam perquè el públic corri a veure una obra hi té molt a veure. Per això ens parlava abans del James Lingk de 'Glengarry Glen Ross', obra en la qual tenia vint frases i estava molta estona escoltant. "Amb el temps aprens que una de les millors coses que tens com a actor és escoltar; escoltar un company per fer-lo més gran", apunta. Carreras creu en els grups, en les companyies, i en la necessitat dels actors de refugiar-se en una família, la 'troupe'.
I si li demanem com es veu com a actor, ho té clar: "No vull assemblar-me a un actor, vull acostar-me a no actuar; no vull que se'm vegin els trucs", confessa. "No em fa especialment por equivocar-me: és imprescindible per créixer i si et protegeixes massa, acabes limitant la teva volada", afegeix. Carreras s'ha equivocat a l'hora d'enfocar personatges, decidir feines, o quan pensava que sentir-se dèbil era un error. Amb Bolaño, fa sis anys, va fer una gran passa. Amb Pepe el Tira ens permetrà assaborir-lo de nou.