Julio Manrique és Don Joan

Julio Manrique m’explica que, segons una psicoanalista lacaniana amiga seva, Don Joan és “un impotent”, en el sentit que “és incapaç de mantenir l’erecció, el desig, amb una mateixa persona”. L’actor, que és el 'Don Joan' de Molière al TNC, no sap si hi combrega. “És un ionqui del present, carregat d’adrenalina, que el que vol és divertir-se a costa del que sigui”, afirma. De fet, el que no han volgut ni ell ni el director, David Selvas, és decantar-se per cap dels extrems, ni per aquells que el pinten com un rebel ni pels que diuen que és un carallot. “Hem volgut entendre’l”, assumeix.

Si ha de trobar algun paral·lelisme amb la seva feina recent, Manrique diu que aquest Don Joan és com Roberto Zucco, “un home que fuig, que va tirant a terra les parets de la convenció i que, en lloc de matar, com fa Zucco, folla”. L’actor el veu, a més, com algú sense ofici, d’aquests que surten a la premsa rosa, tot i que molt més preparat. “És d’aquesta mena de personatges que són tan intel·ligents com els seus autors”, dispara. No hem d’oblidar que l’escriptor francès va escriure 'Don Joan' després que li censuressin 'Tartuf' i, esclar, es va carregar la seva època, a banda d’aixecar un mite contemporani.

La gràcia del personatge de Molière és que ens acosta un Don Joan en hores baixes: l’obra ens narra les seves últimes 36 hores. Selvas ha col·locat l’acció en un hotel
–amb escenografia de Max Glaenzel– i li ha donat matisos d’'El resplendor', a banda de retocar una mica el text, simplement, perquè “les dones no fossin tontes”, com passa al text original del segle XVI. “Són dones potents que li posen difícil encara que acabin lligant amb ell”, aclareix Manrique.

L’actor, que ha fet de Hamlet, de Timó d’Atenes, d’Otel·lo, de Cassius, diu que aquesta obra és com una peça de Tarantino, en la qual et claven grans diàlegs “just abans de l’atemptat”, com els que mantenen el protagonista i el seu lacai, Sganarelle.