De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important.
Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa.
Sorolla i Esteve protagonitzen algun moment estel·lar, baralles, xocs dialèctics i lluites generacionals
La cadena del fred és una obra que fa un repàs interessant de la història d'aquesta part de món en les últimes tres dècades, del desencís dels pares a la pura supervivència dels fills. Tot s'estructura a través d'una conversa entre la Lola i un treballador de McCain (Pep Planas), gràcies a la qual la protagonista anirà desvelant què ha estat d'ella fins a la trobada. I aquí potser rau un dels problemes de la peça, ja que és molt més interessant el passat que l'acció en present, de la qual en sobra alguna escena.
Tot plegat, tanmateix, està molt ben lligat. Marta Gil dirigeix amb solvència el muntatge, amb poc farciment, respecte cap al text original i un potent subratllat de la faula. Una direcció sòbria i detallista, marca de la casa. Sorolla i Esteve protagonitzen algun moment estel·lar, baralles, xocs dialèctics i lluites generacionals. Són dues cares de la mateixa moneda. I tot passa per elles, amb els mascles convertits en mers espectadors de la vida.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
