El primer acte de 'La gavina' és un dels inicis més impactants de la història del teatre. L'engeguen dos personatges secundaris, un dels quals, Maixa (Clara de Ramon), ja ens dona el to de l'obra: el món és un lloc on és impossible ser feliç. Acte seguit, entrarà en escena el protagonista, Kóstia (Nil Cardoner), i el seu oncle Àlex (Sorin, en l'original, David Selvas). El jove Konstantin Treplev està nerviós perquè la seva actriu, Nina (Daniela Brown), no arriba. N'està bojament enamorat i estan a punt de representar davant la família una obra que ha escrit ell i que fuig de les convencions de l'època.
En diu pestes, del teatre del moment, en Kóstia. Ell, jove, coratjós, rabiós com un 'angry young man', vol canviar-ho tot, com un Hamlet que ha vist el fantasma del seu pare i decideix passar a l'acció. Diu, per exemple, que s'ha de representar la vida no com és, ni com hauria de ser, sinó com “apareix als nostres somnis”. Tota una declaració d'intencions provinent d'un muntatge capitanejat per un home, Julio Manrique, que s'estrena amb 'La gavina' com a director del Teatre Lliure.
Manrique és summament intel·ligent a l'hora d'adaptar les primeres escenes de la peça de Txékhov. Un escenari buit on intuïm un llac, i uns personatges que es defineixen tan bon punt els veiem. Hi són tots. Hi veiem la ira irracional de Kóstia, el divisme malsofrit de la seva mare actriu (Irina, Cristina Genebat), el doble fons de la seva parella (Boris, David Verdaguer) o la candidesa de Nina.
Portar a escena aquest daltabaix vital no és senzill
A partir d'aquí, el director ha de provocar que el conflicte creixi sense que es vegi gaire d'entrada. Perquè estem davant d'una cosa evident, com la lluita generacional, entre Kóstia i Boris, entre l'escriptor que comença i el que ja està consagrat. I una altra que, tot i que ho ha dit Maixa al primer minut de funció, no ho és tant: la impossibilitat d'acomplir les expectatives a la vida. Aquí ningú no se salvarà.
Tots els personatges, poc o molt, fracassen de manera estrepitosa. I portar a escena aquest daltabaix vital no és senzill. Encara menys si coneixem l'obra, si hem vist alguna de la mitja dotzena de versions que han passat pel país en l'última dècada i mitja, si sabem com acaba. En aquest punt és on el director pren una decisió: explicita el final, l'exhibeix. Ni Eurípides ens mostra com Medea mata els fills, ni Shakespeare com Ofèlia se suïcida, ni Ibsen com Hedda Gabler es dispara. Txékhov tampoc no ho fa. Calia?
La versió que han escrit a sis mans Manrique, Genebat i Marc Artigau és força respectuosa amb l'original. Simplement, han convertit un text de 1895 en una funció de 2024. Han allargat alguna escena per aquí, han fet créixer algun personatge per allà. Poca cosa més. I el resultat, fins a l'última escena, és prou bo, amb una Genebat que ens arriba a caure molt malament, una Brown de traca que completa un viatge emocional intens i un Verdaguer que no podem ni compadir. Podíem demanar més? Potser sí.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
