La revolució de la màgia és aquí i el seu artífex és Antonio Díaz. El seu número de teletransportació a Nova York en directe, des del plató de Buenafuente va deixar l’audiència atònita i el programa que fa a Discovery Max està fent la volta al món. El punt d’inflexió el marca La gran ilusión, el seu últim espectacle. Inspirada en El Show de Truman, la història comença quan el Mago Pop descobreix que tota la seva vida ha estat una ficció que han retransmès per televisió i decideix demostrar al món tot el que és capaç de fer. La gran ilusión és la seva prova de foc.
L’espectacle té tot el que es pot esperar –i tot l’inesperable– d’un show que té l’objectiu últim d’il·lusionar. Durant 90 minuts el públic no pot fer altra cosa que mirar-se’l amb la boca oberta i sense parpellejar. Els jocs de mans són d’una precisió clínica, la màgia de prop és d’una poètica que fa posar la pell de gallina de cap a peus, i en els grans números d’il·lusionisme –atents a la levitació i al retorn a la infància– talla la respiració. Satisfà tant al públic més volgudament entregat com al més escèptic, que tindrà complicacions serioses per trobar-li el cartó. Dalt de l’escenari l’Antonio és una persona carismàtica i intel·ligent que fa partícip al públic, a la platea i a voluntaris per als números, que controla l’escena, i que sap com vestir un espectacle per convertir-lo en una experiència majúscula. A la gran ilusión tot juga a favor de fer créixer el que passa escena. La llum encega i atenua l’ambient, la música –sempre pop actual, la dèria del mag– marca un ritme en què es combinen l’eufòria i la intimitat. L’acompanyen tres partennaires-pop joves i guapes, que fan funcionar la maquinària amb la precisió d’un rellotge suís.
“Ha arribat el moment que la màgia torni als escenaris, que abandoni l’etiqueta de passatemps de bar i es converteixi en el que sempre ha estat; un art escènic. A més a més, té un element que la fa única; la sorpresa”. Amb aquesta reivindicació el Mago Pop s’acomiada d’un públic que s’ha posat a la butxaca amb mèrit. Però La gran ilusión no es podria considerar el gran espectacle que és si no comptés amb un últim número sensacional que fa que l’espectador s’abandoni a la màgia, i oblidi que rere tot això hi ha un truc. Ho ha aconseguit.