La nostra Champions particular

Passar de la vida “lenta” d’una parella que viu en ella mateixa, sola i amb ganes de viure, a la velocitat vertiginosa de la formació d’una família pot ser un tràngol. Sol ser un tràngol. I explicar-ho de manera honesta i ràpida, també. Aquesta és la virtut de 'La nostra Champions particular', que en una hora justa i amb una gran imaginació escènica et capbussa en l’univers de l’Aina i en Bernat com si estiguessis escoltant la història vital dels teus veïns que no coneixes, i que acabes descobrint bocabadat.

L’obra de Cristina Clemente, interpretada amb frescor i solvència per Santi Ricart i Alícia Puertas, ens posa davant una parella que gaudeix de la vida en parella. Ell treballa feliç a la seva botiga. Ella canta feliç en una orquestra. Són uns bojos dels esports. Però un dia, pressionats per l’entorn, decideixen tenir un fill. Després en tindran més, perquè la nena no estigui sola. I més tard ‘tindran’ els avis. Sobreviuran als canvis socials més bèsties –independència, privatització total, invasió xinesa, etc.– sense immutar-se, només amb la família al cap. Intentaran ser feliços i sovint se’n sortiran. Com la majoria de la gent.

Un bon esbós de la vida i una bona comèdia, de diàlegs ràpids i precisos, que si peca d’alguna cosa és de condensació. I que si no té més virtuts que allò tan clàssic de la literatura naturalista de posar el mirall és perquè l’autora així ho vol. Tanmateix, és un bon retrat generacional, la sèrie B del Litus de Marta Buchaca.  –Andreu Gomila.