La presència

'Turisme rural', 'Allà lluny hi ha una caseta'... I ara 'La presència'. És curiós que en pocs mesos s'hagin estrenat a Barcelona tres obres de tema paranormal i que dues d'elles tinguin un rerefons còmic. Totes tres, a més, situades a pagès, en ple hivern i signades per dramaturgs de primer nivell que sembla que hagin competit a veure qui s'ajusta més al gènere, qui té més èxit, com en un torneig de dramatúrgia especial. El guanyador ja el decidirà el públic. Però si em fan triar a mi, crec que la més reeixida és la que ha arribat a La Villarroel, facturada per Carmen Marfà i Yago Alonso: 'La presència'.

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes.

Perquè una peça de gènere rutlli, cal que hi hagi subtrames prou bones per mantenir l'edifici de la convenció. Som en un teatre i sabem que si els llums s'apaguen o els mobles es belluguen no és mai de debò. L'ensurt per l'ensurt no funciona. I a 'La presència' tenim una parella que vol tenir un fill però no se'n surt, un home madur solitari i una història familiar misteriosa, amb una mare que va marxar quan els fills eren petits, els quals mai no han sabut per què. Alhora, hi ha un personatge misteriós, que no sabem ben bé d'on surt, com és el cas de la Sol. 

Amb tots aquests ingredients, Alonso i Marfà demostren que hi ha vida més enllà de la Flyhard. A la petita sala de Sants, han pogut créixer com a autors amb comèdies generacionals esplèndides com 'Ovelles' i 'La pell fina', més una comèdia negra anomenada 'Instruccions per enterrar un pare'. A 'La presència' tenim dos dels temes que més han tractat: la maternitat i l'herència. Però en un context nou i amb uns mecanismes textuals que acosten molt el text al guió cinematogràfic. Se'n podria fer una bona pel·lícula comercial d'aquesta obra. 

Pau Carrió, al seu torn, torna a demostrar que és un gran director més enllà de Shakespeare. Que sap tocar molts pals i que no arrufa el nas davant d'una proposta com aquesta. L'any passat ja ens ho va demostrar amb 'Elling'. Li va bé, La Villarroel. I aquí sap conduir quatre actors que, llevat de Marc Rodríguez, un as de la comèdia, es troben fora del seu àmbit habitual. Un gran encert.

El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.