Autor: Henrik Ibsen. Adaptació: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Direcció: Julio Manrique. Amb: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats.
Ibsen va escriure 'L’ànec salvatge' després d''Un enemic del poble' i entre ambdues obres hi ha certa concomitància tant en la mesura que plantegen el dilema d’optar per la veritat o per l‘engany com per les conseqüències tràgiques de la primera opció que pateixen els protagonistes. Ibsen confronta la mentida vital (mentida pietosa) del pragmàtic doctor Relling al fanatisme justicier de Gregor en una societat tan malaltissa com la nostra, però força menys freda. És assumible la felicitat basada en la ignorància? Ho és si el coneixement de la veritat suposa l’enfonsament de la pròpia vida?
En la confrontació entre Relling i Gregor de l’últim acte rau l’essència de l’obra i és sens dubte un, no l’únic, dels moments àlgids d’aquesta funció molt ben interpretada i que ens descobreix les enormes possibilitats de la jove Elena Tarrats que interpreta la filla de 14 anys amb una autoritat i sinceritat impressionant. Esclar que per arribar fins a l’excel·lent desllorigador, Julio Manrique necessita 90 minuts que es fan llargs malgrat el bon ritme general de la funció. La notabilíssima posada en escena, amb un intens duel emocional entre el turmentat Gregor de Pablo Derqui i l'ingenu Hialmar d’Ivan Benet, pateix d’alguna qüestionable decisió com la de mantenir el pianista al bell mig de l’escenari gairebé tota la funció. Distreu i no té justificació.