El que ha fet Jordi Prat i Coll amb L'aranya és un triple salt mortal sense xarxa, del qual n'ha sortit airós sobradament. Ha agafat una obra poc representada d'Àngel Guimerà de primers de segle XX i l'ha tractada com si s'estigués enfrontant a un Ibsen, és a dir, li ha tret la pols i l'ha portada al seu terreny. Ha canviat el 1906 per 1968, Barcelona per Girona, els noms dels personatges, el dialecte, hi ha posat cançons i, sobretot, ha convertit un obra de caire tràgic més aviat costumista en una peça mil·limètrica que es mou per una corda fluixíssima entre el drama i la comèdia.
Amb la primera escena ens ho diu tot. Tenim la Rosa (Mima Riera) a la seva botiga, pelant patates, i de sobte apareix la Pilar (Berta Giraut) convertida en un personatge de La Cubana. Al cap de poc, ve el seu marit, en Cadernera (Jordi Vidal), que li segueix el joc. Es criden, s'esbatussen. Riem. Però la rialla es talla de cop quan la dona ens explica com va perdre els seus tres fills, com va bressolar, pell amb pell, els seus bessons morts en néixer, com va morir la nena que només tenia tres primaveres. Aquí ja esclata el drama, ja sabem que la peça anirà d'això, de la frustració d'una parella jove que no pot gestar descendència.
Tots els intèrprets mereixen un fort aplaudiment
L'aranya explica la història d'aquesta parella, la Rosa i en Miquel (Albert Ausellé), i com el Sebastià de torn ordeix una trama, una teranyina, per aconseguir el que vol i endinsar-los, moralment, en la misèria. El malvat és en Grimau (Jordi Rico), l'amo de la botiga, que compta amb la complicitat de la Isabel (Paula Malia), una barcelonina alliberada que s'avé a seduir en Miquel.
Prat i Coll ha fet contemporani Guimerà variant certs comportaments dels personatges. I és ben cert que si hagués seguit fil per randa el guió original hauríem marxat del teatre amb la idea que el nostre clàssic no s'havia atrevit a arribar fins al final. Perquè, després de Casa de nines, és factible que Rosa ho aguanti tot i no reaccioni? A la vida real, segur que passa. Però al 2025, en un teatre, la cosa havia d'anar per un altre camí.
Mima Riera fa el seu primer protagonista a la Sala Gran amb un personatge que evoluciona de manera dramàtica. Veiem el seu neguit, la desesperació i com acaba obrint els ulls. Extraordinària. Al costat té un Albert Ausellé convertit en un Manelic més madur, però igualment ingenu. Molt bé. Al seu costat tenen el futur que els espera, la Pilar i en Cadernera, interpretats per una Berta Giraut i un Jordi Vidal de traca. Tots els intèrprets mereixen un fort aplaudiment.
Prat i Coll ha tornat a demostrar que és un gran lector, que no li importa enfangar-se amb Rusiñol, amb Guimerà, per convertir les seves obres de fa cent anys en clàssics contemporanis que continuen parlant de nosaltres. No se li escapa cap detall. Sap ser trapella i guardar la roba, sap mirar enrere sense encallar-se en el passat. Sap fer-nos gaudir del teatre sense trair ningú. I és una sort que pugui continuar treballant al TNC, a la Sala Gran.
El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
