La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.
L'obra, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses
Si es dediquessin a les trilogies, 'Le congrès ne marche pas' podria ser la tercera part d'una mena de compendi sobre l'origen del món d'avui, engegat amb la versió d'Aristòfanes d''Els ocells' (la democràcia, 2019), continuat amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' (el canvi climàtic, 2021) i rematat amb l'obra actual, que, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses. Perquè els assistents al conclave de Viena, 25 anys després de la Revolució Francesa i del pas per la guillotina de Lluís XVI, encara creien que el món no havia canviat, encara creien que eren allà per la gràcia de Déu, i que el poble havia d'aguantar els seus excessos.
Joan Yago ha escrit un text marca de la casa, ple d'ironia, girs brillants i un final que et deixa estabornit. Perquè no tot s'acaba a Viena, sinó que connecta aquella primera Unió Europea amb el discurs de Margaret Thatcher (extraordinària Roser Batalla) per la moció de confiança que va guanyar el 1990, durant el qual, com els de sang blava de feia gairebé dos segles, desafiava els parlamentaris a què li diguessin si hi havia alternativa a la seva política neoliberal i draconiana...
El millor de La Calòrica és la manera en què es miren el món
Israel Solà dirigeix, alhora, amb un gran sentit de què és el teatre contemporani d'avui, amb poques concessions, com algú que no vol quedar-se amb les anècdotes i prou. El ritme és bo, sap quina música punxar i a on ha de posar els accents. A més, fa que tothom vagi alhora. Amb els seus (Júlia Truyol, Esther López, Marc Rius, Aitor Galisteo-Rocher, Xavier Francés) ho té fàcil. Però si fa dos anys al TNC afegia Mònica López a la companyia, ara compta amb Batalla, Tamara Ndong, Joan Esteve i Carles Roig. I sembla que faci una dècada que en formen part. Fan riure encara que no vulguin.
'Le congrès ne marche pas', tanmateix, no fa gens de gràcia. Som fruit de tot allò, al llindar del cataclisme. El millor de La Calòrica, des de l''Editto bulgaro' o 'La nau dels bojos', és la manera en què es miren el món. Són sempre seriosos en el fons i entremaliats en les formes. I han après a utilitzar la farsa de manera magistral.
