Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres.
Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Gratacós, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues.
No hi ha gaires obres on les protagonistes siguin tres dones de 60 anys
La idea inicial apunta a drama i si es va decantant cap a la comèdia és gràcies al saber fer de tres actrius de primer nivell que saben jugar amb la situació i les paraules. Que Pujalte parli en castellà i Plazas i Piñón en català no és cap problema. Fins i tot dota de certa comicitat les rèpliques.
David Selvas ha optat per la senzillesa compositiva en la direcció, seguint fil per randa el guió. I atorgant el grau just de teatralitat a una situació que es repeteix milers de vegades al dia sense sortir de Barcelona: dones madures que es troben per parlar de la vida. Aquí, a Les bàrbares, tenim un joc a seguir, el plantejat per la difunta, i els diferents esquers que va llançant Carballal per mantenir viva la funció.
No és cap peça alliçonadora, aquesta, ni tampoc un homenatge, sinó un mirall que permet al públic habitual del teatre veure-s'hi reflectit. I no n'hi ha gaires d'obres on les protagonistes siguin tres dones de 60 anys, com si no tinguessin res a dir, com si els conflictes íntims o universals no fossin cosa seva. I sí, també tenen paraula. El millor de tot és que saben escoltar-se. Potser no canviaran d'opinió, però segur que no fan esclatar cap guerra. Una brillant metàfora, per cert, de com podria ser el món si les Susi, Encarna i Carmen que hi viuen disposessin de veu.
El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
