L'estranger
©David Ruano
©David Ruano

Carles Alfaro deconstrueix 'L'estranger'

El director desdobla el protagonista de l'obra d'Albert Camus. Francesc Orella i Ferran Carvajal es transformen en Meursault al Teatre Lliure

Publicitat
"Camus és una guia que sempre m'acompanya. No escrivia per als que feien història, sinó per als que la patien", diu Carles Alfaro. Després de portar a escena 'La caiguda', juntament amb Rodolf Sirera l'any 2002, ara s'encara amb 'L'estranger' -també amb Sirera-, la primera novel·la de l'escriptor algerià i una de les bases fundacionals de l'existencialisme. La protagonitzen Ferran Carvajal i Francesc Orella. Meursault, el protagonista de 'L'estranger', ha comès un assassinat absurd. Ha disparat a un àrab. Després del primer tret, ha fet una pausa, i ha premut el gallet quatre cops més. Ha estat pura casuística el que l'ha conduït fins aquí. Un tret pot ser accidental. Però la pausa entre el primer tir i els quatre següents és la gran quimera de la gent que l'envolta i el jutja. Meursault té una virtut que és alhora el seu gran defecte: el món li és indiferent. Però no es tracta d'una actitud volguda, la seva indolència neix d'una naturalitat autèntica. I té una virtut que és també una malaltia: és incapaç de mentir. Això ens planteja un interrogant: és possible la convivència sense la mentida? No ho sabem.

Meursault serà condemnat. No tant per l'assassinat, sinó per la seva indiferència. Alfaro ens exposa la doble cara de l'essència del protagonista: "Per una banda, Meursault desperta en nosaltres  empatia. Tots tenim un esclat nostàlgic davant d'un home tan autèntic". Per altra banda, "fins a quin punt seria possible un món d'individualismes ferotges, ple de Meursaults?". Amb la finalitat de portar a escena aquesta dualitat, Alfaro ha optat per un desdoblament poètic que converteix Meursault en dos. Un, Ferran Carvajal, és el Meursault present, i en certa manera inconscient. Senzillament, un home  abocat a una inèrcia en la qual no hi ha passat ni futur. Francesc Orella, el segon Meursault, encarna aquella consciència irremissible que esclata de sobte. "No són bessons ni interdependents. Més aviat  representen dos punts d'ubicació diferenciats però complementaris", explica Alfaro. Sigui com sigui, Alfaro ens recorda que "Camus no és cap ideòleg". Per tant, no hi ha respostes. I tot i així, el director no s'està de disparar una afirmació rotunda: "Veig molts Meursaults. El distanciament respecte a les pròpies emocions és un fet majoritari." Per acabar, una declaració d'intencions: "L'últim que voldríem és fer-ne un drama. Aleshores l'obra seria antiCamus!".

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat