Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.
Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne
López proposa un camí de dues velocitats: l'un per als que coneguin 'Howards End', la novel·la que va escriure l'anglès E. M. Forstser a primers del segle XX; l'altre, per als que no ho fan fet. Els que almenys hagin vist la pel·lícula de James Ivory, faran ràpidament les analogies pertinents, reconeixeran escenes, personatges, fins i tot sabran què ve després: veuran Margaret Schlegel en Eric Glass, sentiran Ruth Wilcox en Walter Poole, somriuran en sentir que el cirerer té unes dents de porc incrustades, fruiran amb els paraigües perduts... I gaudiran de les desviacions, dels jocs, de les troballes. Els que no, tindran al davant un món nou, potser prou interessant. Però López ja avisa, des de la primera escena, que la història de les germanes Schlegel és important per entendre-ho tot.
Perquè aquí, de fet, hi ha dues obres. O, més aviat, dos personatges. Per una banda, l'Eric (Albert Salazar), el que estreny fort l'artefacte forsterià. I per l'altra, la seva parella durant la primera part de la funció, en Toby (Carlos Cuevas), el que es rebel·larà contra l'autor, el que no en vol saber res del destí. I de la tensió entre l'un i l'altre, entre 'Howards End' i 'L'herència', és on trobem espurnes de llum, quan la funció centelleja.
En Toby és el dramaturg, de qui en sabem poc, qui no es mostra. Mentre la resta dels personatges es despleguen, ell es replega. Mentre la resta segueix un camí coherent, fins i tot esperat, ell dubta, remuga i s'arrisca. Mentre l'Eric és la memòria, el receptor del dolor col·lectiu, qui ha de transmetre un llegat, en Toby ha de lidiar amb la seva pròpia herència.
Josep Maria Mestres no s'ha complicat gaire la vida davant de tot aquest material i una companyia que es deixa la pell. El repte era passar del grup d'actors que vol escriure una obra i compta amb el mateix Forster (Morgan) per tirar-la endavant, a que el teatre dins el teatre vagi desapareixent sense fer soroll. El director és tímid a l'hora de trencar la quarta paret, d'escalfar la platea (no parlem de sexe), a fer entendre el públic que el que té al davant no és una història llunyana. El tancament de la primera part és brillant, però fa que l'emoció trigui massa a arribar: fa més de tres hores que estem al teatre.
El tancament de la primera part és brillant, però fa que l'emoció trigui massa a arribar
Amb tot, estem davant d'unes interpretacions majúscules de Cuevas i Salazar, sense oblidar l'autèntic pal de paller de la funció: Carles Martínez. Ara vestit de Morgan, ara de Walter Poole, té les claus que obren tots els panys. És el nostre guia i qui introduirà trames i relacions entre personatges, temporals i intertextuals. És la compassió i la passió. Des de la fragilitat, és Martínez qui ens agafa del coll i qui fa que aquesta Nova York gai de la segona dècada del segle XXI sigui totalment nostra.
El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
