No sempre té gaire sentit, en aquest país, l'arqueologia teatral. Sovint veus obres que no hauria calgut recuperar. Penses en les obres de la mateixa època escrites en altres llocs i dius: preferiria haver vist un Shakespeare! Aquest no és el cas del 'Liceistes i cruzados' de Jordi Prat i Coll que el TNC recupera després d'una curtíssima exhibició la temporada passada. Una història sobre la confrontació entre conservadorisme i renovació amb traces de Goldoni que donen per bona la tesi de Xavier Albertí que Pitarra és molt millor del que havíem pensat mai.
Només cal veure la interpretació d'Anna Moliner, el seu 'Lascia qu'io pianga' de Händel, per tenir ganes de redescobrir Pitarra amb uns altres ulls. Aquí tenim una típica comèdia d'embolics, de pare que emparella la filla en contra de la seva voluntat, enmig de la típica disputa entre el vell i el nou, molt del tipus 'Els feréstecs', molt d'un temps en què la societat donava un tomb crucial. Un món teatral menys elaborat que el novel·lístic del 'Pilar Prim' o 'La febre d'or' de Narcís Oller, però tan vàlid avui dia com el 'Mort de dama' de Villalonga. No se la perdin. És una gran experiència teatral.