Expectació màxima. El guionista de pel·lícules com 'Amo tu cama rica' (1992), 'Los peores años de nuestra vida' (1994) o 'Laniña de tus ojos' (1998), el director de 'La buena vida' (1996) i 'Soldats de Salamina' (2003), presentades ambdues al festival de Canes, i de 'Vivir es fácil con los ojos cerrados' (2013), guanyadora de sis premis Goya, i la recent 'Saben aquell' (2023), l'avesat articulista de premsa i escriptor amb sis novel·les a les estanteries, arriba al teatre, ha volgut provar el fragor de l'escenari.
Se suposa que per això, al Centre Dramàtic Nacional li van reservar a David Trueba el mític escenari del María Guerrero [aquesta crítica és de l'estrena madrilenya de 'Los guapos', a l'abril del 2024], el primer teatre d'Espanya. Això és debutar en gran. Però també és exposar-se a cosa bèstia. Perquè la teva perícia com a guionista i director de cinema no és garantia de domini de l'art teatral; sent cosins germans, cinema i teatre són llenguatges molt diferents. Aquesta carència es nota, com no podia ser d'altra manera (li va passar el mateix a Manuel Martín Cuenca fa un parell d'anys amb 'Un hombre de paso'). Tot el bastiment és feble, però se sosté, en part, per aquest estil tan característic de l'autor que imprimeix humanitat i melancolia a històries amb rerefons social mirades com des de fora de camp.
Vito Sanz i Anna Alarcón defensen amb grapa els seus personatges i els sobreposen a la llista de clixés que hi ha sobre el paper
La cosa va d'un retrobament. Del retrobament entre un home i una dona, ja passats els 40, que van ser amics i nòvios a l'adolescència, allà al barri. L'obra no està ubicada concretament en cap lloc, però s'intueixen trets de barri humil, obrer, de gran ciutat espanyola, assotat per les plagues de la droga, la sida, l'atur i la delinqüència juvenil dels anys 80. De fet, l'escenografia vol ser un record entre oníric i simbòlic d'aquells ambients, un bar amb barra metàl·lica, vidres esgrogueïts i opacs, caixes de plàstic de Mirindes, Seven Up i ampolles de Mahou, i una màquina de pinball.
Ell era el típic noi tímid al qual li agradaven el cinema i els llibres (¿el mateix Trueba?) i ella era la guapa (així li deien) que se'ls emportava com volia. Trenta anys després, ell és advocat i ella està immersa en problemes. I aquesta és la circumstància que propicia el retrobament. A David Trueba li farien falta, potser, uns quants muntatges de batalla. Escenogràficament, l'obra està molt recolzada en el text i deixa una mica venuts als actors des de la direcció perquè no hi ha molta acció possible.
Massa escenari per tan poc moviment (¿per què no podia estar això en una de les sales petites del CDN, on guanyaria molt per la proximitat amb el públic?). I, sense desvelar el final, assenyalar que una història que parla del conflicte de classes i de la meritocràcia, no deixa en gaire bona posició a la víctima de tot això. Vito Sanz i Anna Alarcón defensen amb grapa els seus personatges i els sobreposen a la llista de clixés que hi ha sobre el paper. Ells són els que mereixen tots els aplaudiments. A David Trueba li farien falta, potser, uns quants muntatges de batalla per bregar amb les seves mancances teatrals.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
