Pel Teatro del Temple "marc brechtià" és obrir i tancar la seva posada en escena de Luces de Bohemia amb els actors despullats dels seus personatges i anunciar des de l'escenari la mitja part. També afirmen que s'han atrevit a jugar amb Valle-Inclán, però "sense caure gairebé en el discurs costumista". Sobre el "marc" encara es podria obrir un debat –cadascú opta pel gruix que millor li convé–, però costa compartir el seu "distanciament" del costumisme quan el to general de l'adaptació escènica del catedralici text és el del sainet. Amb una mica d'inspiració musical de Federico Chueca tindríem la primera sarsuela castissa de l'esperpent.
Sainet amb una idea vuitcentista del melting-pot de borratxera d'accents hispans. Del nord al sud, es cantussegen totes les melodies, o gairebé totes: l'anarquista de Barcelona segueix commovent amb el seu discurs revolucionari a unes hores de la seva mort anunciada, però ho fa amb una prosa sorprenentment neutra. Serà veritat el que va deixar escrit Julio Camba al diari ABC –rescatat per Lluís Pasqual a Els feréstecs–, que el problema del català no és l'idioma sinó l'accent.
Aquesta obsessió per posar al mapa d'Espanya tots els personatges de Luces de Bohemia –fins al més secundari– és només un exemple d'un muntatge que pateix del mal de la paradoxa. Invoquen Brecht i Beckett, uniformen el cromatisme del vestidor en una gamma de grisos orwelliana i s'apunten a l'austeritat formal escenogràfica, i després es conformen a treballar a fons només l'anècdota, amb un estil interpretatiu antiquat en el qual preval l'aïllada construcció del tipus (fins a l'exageració: l'epígon del Parnàs modernista sembla una quadrilla torera dels Álvarez Quintero) sobre la creació d'una atmosfera general, que a Luces de Bohemia és un cultíssim carnaval o aquelarre de Goya, la ganyota literària d'una realitat miserable: l'esperpent. Com pensar que la modernitat és l'espai buit i renunciar a tot el que s'ha après sobre la contribució de la llum a l'espai dramàtic.
Esclar que cal valorar l'esforç d'assumir un enorme cor de personatges amb només vuit intèrprets –amb un solvent Mariano Anós en el paper de Max Estrella–, l'eficaç reducció del text i la temptativa de crear un marc estètic propi, però aquest Luces de Bohemia se salva només per la clarividència crítica de Valle-Inclán.