Autor: Àngel Guimerà. Direcció: Carlota Subirós. Amb: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Diaz, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Borja Espinosa, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles, Manel Sans.
Les sensacions que deixa la mirada de Carlota Subirós sobre 'Maria Rosa' de Guimerà són ambivalents. La factura de la posada en escena és impecable. El treball de Max Glaenzel (escenografia), David Bofarull (il·luminació) i Damien Bazin (so) és exquisit: entre els tres es crea una atmosfera que situa el drama en una zona difusa entre el realisme costumista i la "bogeria d'amor", tan ambigu com un espai que alhora és obert i tancat.
El desencaix arriba amb l'opció dramatúrgica de mantenir el so original del text –amb tots els girs, modismes i actituds del XIX– i sobreposar-lo sense més a una estètica contemporània. La fricció en aquest cas no genera una energia dramàtica positiva. La descontextualització històrica posa en evidència els anacronismes socials i morals de les seves escenes respecte a la resolució d'aquests conflictes en un entorn més modern.
Subirós només li ha posat granotes de treball i armilles reflectants a uns personatges que segueixen comportant-se i reaccionant segons els codis socials de fa més de cent anys. L'efecte és d'inverisimilitud, d'un drama social col·locat en una falsa realitat. Faltaria més valentia en la relectura de Guimerà –una traducció més extrema i dura de la precarietat retratada– o potser menys estètica. No cal treure de nou les faixes, però convé no deixar nu l'autor i mostrar fins a quin punt es dirigeix a un públic del passat.
Aquest mateix desencaix pesa sobre la composició dels personatges, especialment sobre Marçal. Hi ha un sobreesforç per marcar la seva fosca complexitat, un subratllat innecessari en el llenguatge corporal, la rugositat de la veu.