La revenja de Medea per la infidelitat i abandó del seu marit només pot tenir sentit en el món hel·lènic de fa 2.500 anys on déus i homes es barrejaven. O és que algun ésser humà pot entendre, comprendre o justificar que una mare mati els seus dos fills per castigar la traïció i perfídia de Jasó? Com acostar-se doncs a una tragèdia tan punyent, a la paradoxa d’una figura mítica reivindicada com a icona per part de cert feminisme i al mateix temps responsable d’uns crims intolerables, imperdonables entre nosaltres siguin quines siguin les motivacions?
Lluís Pasqual ho ha fet amb un cop de puny a les emocions d’altíssima i moderna qualitat estètica, amb un impressionant espai escènic d’Alejandro Andújar tot creant una atmosfera aclaparadora i amb una Medea dominada de principi a fi per la ira. Una ira absoluta, salvatge, diria que més de la Medea de Sèneca que de la d'Euripides, versions sobre les quals, amb Alberto Conejero, ha treballat una dramatúrgia sintètica al servei d’una Emma Vilarasau immensa. Vilarasau expressa amb nitidesa l’acte dolorós de trencar definitivament les cadenes amb el poder del mascle, d’anteposar la dona a la mare. Aquesta és una Medea per a l’actriu a qui el sempre segur Andreu Benito i el quasi irreconeixible Roger Coma serveixen d'excel·lents, imprescindibles sparrings.
A partir d'Eurípides. Versió: Lluís Pasqual i Alberto Conejero. Direcció: Lluís Pasqual. Amb: Andreu Benito, Arià Campos, Roger Coma, Joan Farsaac, Guim Luque, Pau Trujillo, Emma Vilarasau.