[image]
[title]Fa més de tres anys que Mercè Arànega es posa en la pell de Neus Català, però ens hem de remuntar a primers dels anys 90 per trobar un altre monòleg seu, 'Viatge a la felicitat', amb direcció de Pere Planella. I això si no tenim en compte, ens diu, el primer acte del magnífic 'Davant la jubilació', “on estic una hora i quart xerrant jo sola”, riu. Ara té al davant un gran desafiament, 'Shirley Valentine', de Willy Russell, que a finals dels 80 va ser un 'hit' cinematorgàfic que li va valer l'Òscar a la millor actriu a Pauline Collins. “Estic sola i interpreto una partitura: l'he de clavar en tot moment”, ens diu.
Arànega interpreta una dona madura de Liverpool a qui se li obre un món que no recordava quan una amiga li proposa anar amb ella a Grècia, cosa que implica deixar enrere marit i fills, almenys una estona. “La Shirley és una dona de classe mitjana, normal, que era rebel de joveneta, però que ara té una vida molt rutinària, tant que se n'adona que parla amb les parets”, ens explica l'actriu. L'oferta de lleure sense la família ho trastoca tot, ja que mira enrere i veu tot el que ha perdut, tot el que ha acceptat sense qüestionar-se si allò era el que volia. “Té molt sentit de l'humor i ganes de viure, és molt graciosa, però això no vol dir que no s'emprenyi!”, remarca l'actriu.
Potser perquè és al mateix teatre, li diem a Arànega que la Shirley ens recorda la Maggi de 'Bona gent', la magnífica peça de David Lindsay-Abaire dirigida per Daniel Veronese. Ella hi veu diferències clares, entre l'una i l'altra, ja que “aquella no feia cap esforç per sortir del lloc on era, només s'emprenyava amb l'exnòvio perquè era ric”, assegura. La Shirley ha de prendre una decisió important. Per mostrar el punt en què es troba, l'actriu anota una frase del seu personatge: “De petita, m'encantava saltar a la teulada; ara, de pujar a la vorera ja em roda el cap”.
A 'Shirley Valentine' hi ha personatges, però al Goya no els veurem. La veurem a ella i a Arànega fent-los. I aquí és important veure la reacció de la gent té al seu voltant per entendre la longitud del drama. L'actriu diu que és una dona que vol sortir de la situació familiar en què viu, canviar el rumb de la seva vida, cosa que no vol dir començar-ne una de nova. “Si li preguntes al Joe, el seu marit, segur que també et diu que està fins als collons de tot plegat”, dispara.
“La Shirley no és una dona avorrida de la vida que de cop esdevé Angela Davies”
Tot i ser una peça dels 80, l'obra és ben actual, ja que dibuixa el moment d'empoderament de moltes dones. “Cada vegada n'hi ha més”, diu Arànega. Però deixa clar que la seva Shirley “no és una dona avorrida de la vida que de cop esdevé Angela Davies”. Es tracta d'una revolta més petita, tot i que no menys significativa.
En uns mesos, Arànega, per cert, tornarà a 'Davant la jubilació'. Anirà a Valenciennes (França) i farà temporada a l'Abadía de Madrid, abans de fer l'última parada al Lliure de Gràcia. Estar sota les ordres de Krystian Lupa l'ha marcada, sobretot quan el director polonès els emfasitzava que “el que diem en escena surt sempre d'un paisatge anímic”. Aquesta lliçó li serveix per encarnar Shirley Valentine.
El cert és que Arànega fa anys que encarrila grans papers. Al de 'Davant la jubilació', 'Neus Català: un cel de plom' i 'Bona gent', hi hem d'afegir el de la dona pujolista abnegada de 'A tots els que he vingut'. I, sobretot, la mítica Dona Obdúlia de 'Mort de dama' (2009) i el paper de criada roba-escenes que feia a 'Doña Rosita la soltera' (2014).
NO T'HO PERDIS: Les estrenes de teatre i dansa de la setmana a Barcelona