Sempre m’he preguntat per què? Per què determinats projectes teatrals arriben als escenaris sense que algú que assisteix als assaigs, algun conegut, algun amic o fins i tot algun passavolant no hagi il·luminat els que, dintre del núvol de la creació, són incapaços de distingir allò que és bo per a la funció i allò que li va a la contra. Aquella mirada externa de qui des de fora planteja les preguntes necessàries per a què el projecte respongui a les idees creatives que el generen o simplement esbossa dubtes sobre les decisions del director o directora. No seria de bon amic dir-li a un director o directora que el que ha explicat, allò que diu al programa de mà o al dossier de l’espectacle no es correspon amb els resultats, que una cosa és la idea i altra de molt diferent la plasmació escènica d’aquella?
Doncs els impulsors d’aquest 'Morpheo 115' o bé no tenen autèntics amics, o els que tenen són molt tímids o no han tingut la sort de trobar una ànima sincera que posés llum sobre l’obscuritat d’una proposta clarament fallida.
La joint venture de la companyia Kaddish i Kolmanskop Project ens diu a la web que l’obra és "una reflexió onírica sobre la fi de les utopies i la construcció d’un món a base de la manipulació d’imatges que consumim cada dia. Una al·legoria en forma de thriller sobre un somni comú anomenat lliure mercat". Tant de bo hagués esta així, però el cert és que no he sabut veure ni reflexió, ni al·legoria ni thriller i en canvi he vist una història mal vestida i mal explicada d’un noi obsessionat amb les pel·lícules de James Bond que ha viscut en carn pròpia l’assassinat del seu pares, espies soviètics a Berlín, a mans d’agents de la CIA.