[image]
[title]Passa amb Shakespeare, amb Ibsen, amb Txékhov. I aquesta temporada ha passat amb Mamet... i amb Jordi Casanovas, que a primers de temporada va tenir 'Pàtria' i 'Les millors ocasions' en cartell. Sense una acció coordinada, passa poques vegades que un autor local vegi dues obres seves a la cartellera amb pocs mesos de diferència. I ara és el torn de Pere Riera, que no en té dues, sinó tres. El Poliorama ha portat a Barcelona 'Red Pontiac', èxit de l'últim Temporada Alta. La Sala Beckett ha estrenat 'El don de las sirenas'. I ara el TNC posarà de llarg 'Barcelona'.
Després de l'èxit de 'Desclassificats' a La Villarroel (2011) s'espera molt d'aquest dramaturg que, segons ens explica, va arribar "de rebot" al món de l'escriptura teatral i del qual ja diuen que 'Red Pontiac' és la seva consolidació. L'obra que aterra al Poliorama, amb Míriam Iscla i Cristina Cervià, és una història de l'estil d''Un déu salvatge', però amb encara més mala bava que Yasmina Reza. Dues mares que afirmen que el seu fill és millor que l'altre. I una ironia i un domini del tempo escènic que ja ens va deixar bocabadats a 'Desclassificats' i 'Lluny de Nuuk' (TNC).
Riera es mou amb força comoditat per la comèdia i el thriller, amb personatges que malden per sobreviure en un món hostil. Aquest és el punt de contacte entre 'El don de las sirenas' i 'Barcelona'. A la primera tenim una parella d'argentins que s'instal·len a Barcelona (Mariela Roa i Diego Brizuela, un amic d'ells (Joan Negrié) i una veïna (Roser Batalla). A la segona, una crònica de la vida d'una família durant els bombardejos de 1938. "Malgrat el terror que els envolta, lluiten per sobreviure", ens explica, tot connectant 'Barcelona' amb 'Lluny de Nuuk'. Riera ens diu que és una mena de 'Sonrisas y lágrimas', però amb la ciutat i la nostra Guerra Civil com a teló de fons.
'El don de las sirenas' és la més particular. Primer, perquè és en castellà. I, segon, perquè es tracta d'una coproducció entre un teatre de Buenos Aires i la Sala Trono de Tarragona. A més, firma la direcció un argentí, Nelson Valente. Es tracta d'un encàrrec del teatre de Joan Negrié, que li va demanar una obra amb dos personatges d'aquí i dos d'allà. "Ja em va bé que em posin condicions, perquè no tinc massa inventiva", diu, modest. Al final, li ha sortit "una comèdia romàntica sobre l'amor i l'amistat, sobre com persuadim la gent que ens estima perquè acabin menjant de la nostra mà", afegeix el dramaturg.
Riera no ha estat mai a l'Argentina i tampoc no hi era, al 1938. Però sí a la Barcelona del 2013. Diu que fa obres clàssiques, sense escarafalls dramàtics. Però, de vegades, quan parlem de teatre, és més important el què que el com.