Prime Time

És ben sabut que les parets de les cases velles parlen. I per això hi ha els investigadors que fan psicofonies. Els tres fotògrafs urbans de 'Prime Time' no busquen les veus, sinó les ombres vitals que hi ha en el paisatge d’unes llars abandonades. Volen lluitar contra l’oblit immortalitzant amb fotografies els racons i les coses, però el que es trobaran aquets cop a la casa a on han entrat serà justament una història familiar. L’element clau perquè allò que un dia va passar entre les quatre parets surti del oblit, és una càmera de vídeo amb les gravacions d’una dona gran. 'Prime Time' és un espectacle de creació. Un molt bon espectacle en el qual l’actriu Paula Blanco i el director Martí Torras firmen una dramatúrgia ben filada on sents parlar de les relacions pares i fills, l’amor matrimonial, què passa després de la mort, i en última instància de l’oblit que comporta.
La funció cavalca entre el passat i el present dels fotògrafs, però a poc a poc s’imposa el passat en un text en què amor i desamor es barregen. Un text amb idees i molt ben articulat per Martí Torras en una posada en escena enginyosa, imaginativa i emotiva. Dels quatre intèrprets (Blanco, Dafnis Balduz, Àngela Jové i Ferran Vilajosana) sobresurt Jové, una actriu que es mereix més atenció dels directors perquè té tots els recursos. I ho demostra en el dir, en l’estar i en la seva capacitat de connectar amb els espectadors. Si els agrada descobrir talent i bon teatre no deixin d’anar-hi. –Santi Fondevila.