Què coi ha fet Mariano Pensotti

Cuando vuelva a casa voy a ser otro parla d’argentins que es busquen i no es troben, que voldrien ser altres. Tot surt d’una anècdota personal de Pensotti. Fa uns anys, el seu pare va recuperar una bossa del jardí dels avis que havia donat per perduda. L’havia enterrat als anys 70, quan era militant d’esquerra durant la dura dictadura de Videla (1976-83). Havia intentat localitzar-la i no l’havia trobat, però les obres per construir una piscina la van rescatar de l’oblit. “El descobriment va fer entrar el meu pare en una mena de càpsula temporal”, diu. Així comença la peça, amb un home gran que recupera una bossa. I aquí entra la ficció: dins la bossa hi ha una cinta de casset que no reconeix. A partir d’aleshores veurem la històries de tres personatges que “tenen problemes amb la seva identitat”, les quals, a més, s’entrecreuaran.

“Són tres persones que no acaben de ser com voldrien ser, que pensen que serien millors persones si fossin altres”, aclareix Pensotti. Així tenim un director de teatre que quinze anys enrere va triomfar i que ara es menja els mocs. Tindrem una noia que té una banda de música que no coneix ningú. I un polític d’esquerres que fracassa a totes les eleccions i decideix suplantar la personalitat d’un altre.

Com s’uneixen les històries? Això és el més divertit i no us ho explicaré! El que sí que podem dir és que es tracta de l’espectacle més convencional del director argentí quant a posada en escena, molt diferent de, per exemple, 'Cineastas' (Temporada Alta, 2013). “És més lineal perquè el públic havia de comprendre bé la història i no volia que es perdés en l’estètica”, assegura. No se la perdin per res del món! La vaig veure l’any passat a Avinyó i encara hi penso.